Filmar el judici

Tots tenim a la retina la imatge dels avions que penetren amb una duresa esponjada les Torres Bessones. ¿Qui és capaç d’expulsar de la seva ment la fotografia d’Aylan Kurdi, el nen sirià de cinc anys, amb les cametes nues, estès a la platja després de morir ofegat quan amb els seus pares intentava creuar el Mediterrani? La càmera incorporada en el míssil “intel·ligent” que acaba de disparar l’exèrcit israelià perquè a centenars de quilòmetres impacti contra el Renault d’un (presumpte) terrorista palestí, fa que la dimensió de l’ull tecnològic (la precisió quasi asèptica de la guerra quirúrgica) anul·li la dimensió de l’ull moral. ¿Hi ha res més proper a un videojoc que la filmació de la guerra del Golf? Filmar l’execució de Ceausescu, de Gaddafi, de Hussein o de Ben Laden ha esdevingut un recurs propagandístic, del tot desactivador de la consciència i el coneixement real.

A mesura que s’acosta el judici a l’1-O, la part mil i una vegades virginal de l’independentisme ha abraçat una nova fe: “Si us plau, que el judici sigui filmat!” Jo també vull, és clar, que sigui filmat. Però tampoc cal ser il·lús i creure que la filmació del judici canviarà gaire res. Sospito que encara que Llarena estampés en directe i facetadament els seus guants contra les galtes de Junqueras, el poderós aparat tentacular de l’Estat trobaria fórmules per metabolitzar en positiu aquesta hipotètica vilesa. Guy Debord va dir que el món ja estava filmat i que ara el que calia fer era transformar-lo. Temo que les filmacions del judici de l’1-O seran una nova trampa, sotmesa a interpretació, muntatge i edició. Una filmació sense el context democràtic que permet una interpretació plural serà, serà segur, una cascada d’imatges interposades per afavorir un nou pas de rosca autoritari i autoexculpatori, un altre capítol de desmemòria.