Volíem acollir?

D’això deu fer aproximadament un any o un any i mig. Amb les imatges dels infants ofegats en alguna de les nostres platges, amb missatges contundents i decidits, dèiem que volíem acollir. Fa poc temps. El record de tants actes, lectures, poemes llegits en públic en places de ciutats i pobles, és encara ben viu. Però és com si un gran silenci d’una banda i clares referències a perills desconeguts i amenaçadors haguessin fet emmudir totes les veus, i quan no s’escolta un disbarat racista, es fa un silenci que ressona més que els més abrandats discursos.

Què ens passa? Més ben dit, què ens està passant? Ara, aquí, a casa nostra? Les grans migracions han existit, sembla, des que els humans poblem la terra. Per força, esclavitzats, forçats per la pobresa o les persecucions, pels fanatismes i darrerament pels grans desequilibris econòmics i socials i les guerres que tants interessos amaguen, les persones han fugit, han marxat d’allà on havien viscut. Ho sabíem. Però potser no ho sabíem com ho sabem ara. La força de les imatges guanya terreny cada dia. I ens impressiona, encara que sigui tan sols per una estona. I és en aquest punt on es revelen una munió de preguntes que ens confonen. Ara oblidem més fàcilment?... Potser pensem, enduts per sentiments momentanis i fràgils, que és quelcom fàcil acollir una d’aquestes persones a casa? Se’ns barregen els sentiments de compassió amb d’altres que, a la pràctica, presenten més dificultats tant econòmiques com polítiques... I ens quedem més tranquils bo i sabent que ja hi ha qui se n’ocupa, i que les seves raons deuen tenir si no ho fan. I, entretant, s’ha estès el silenci i ja no sentim aquell “Volem acollir” de fa uns mesos. Però ara ja sabem que en política no hi ha silenci que valgui, que no existeix el buit: dificultats objectives, moltes; dificultats econòmiques, moltes; pors, tantes com vulguem. I mentre segueix el silenci, hi ha, evidentment, qui s’omple les butxaques amb els negocis dels transports “de somnis”, el tràfic amb els somnis d’éssers humans... I el silenci es va omplint de crits i insults, de continguts negatius i de rebuig, si exceptuem algunes veus –unes de més oficials i altres de més personals– que continuen recordant-nos que estem parlant d’éssers humans. I és dins aquest silenci on creixen els rebutjos, les atribucions negatives als nouvinguts. I comença a haver-hi qui ho estimula amb propostes cada cop més agressives i més inhumanes. I el silenci s’escampa. I cada cop hi ha més veus polítiques que criden fort, planten murs i barreres de tot tipus, usen la por al desconegut... Oblidant acords internacionals civilitzadors, oblidant com s’ha construït, i potser la comencem a destruir, aquesta Europa tan cobejada com enganyosa, que sembla que vol tornar a fer-se a trossets, a dividir-se altre cop.

Ressona massa silenci. I troba amplificadors en molts països i entre molta gent. És aquest el silenci que cal fer emmudir amb noves paraules de civilització. Potser hem de reaprendre què signifiquen els drets humans fonamentals, com ha calgut fer en altres moments de la nostra història. Obrir el debat altre cop i parlar-ne obertament i honestament, sense amagar el cap sota l’ala.