Els catalans com a arma letal

La societat espanyola està enormement dividida per la política. No és d’ara, ni tan sols del segle passat; de fet es pot tirar enrere fins, almenys, les guerres carlines de finals del XIX. Però el fet és que els espanyols tenen un problema gravíssim de cohesió política entre dos bàndols irreconciliats que venen a ser, aproximadament, els que es van enfrontar durant la Guerra Civil. No cal fer estudis aprofundits per concloure que els electors de Podemos i PSOE simpatitzen, històricament, amb la II República i els de PP/Ciutadans/Vox, amb el bàndol franquista. Uns van guanyar i els altres van perdre, i en la política espanyola tothom en té consciència. Només cal veure on i com estan enterrats el dictador Franco i el president Azaña.

Aquesta confrontació –de vegades soterrada, de vegades cridanera– ha fet que s’hagin trencat –o, millor dit, continuïn trencats– els acords socials sobre el paper de les dones, del sector públic, dels homosexuals, dels immigrants i dels drets en general. L’alt funcionariat es manté com a garantia contra qualsevol intent d’evolució democràtica i el sistema escolar funciona, com sempre, a dues velocitats separades per la classe social. No hi ha consens ni tan sols sobre la bandera i l’himne, que la dreta va aconseguir imposar guanyant la Guerra Civil però que continuen generant rebuig a les bases de l’esquerra espanyola.

Així les coses, l’únic que relliga els espanyols és l’enemic extern. O sigui, els catalans. De Vox als socialistes només hi ha una gradació en la intensitat. És a dir, la diferència que hi ha entre un 155 sense TV3 ni les escoles i amb data de caducitat o un 155 total i indefinit. Queda Podemos? Sí, però es tracta d’un partit que sense la implantació de què disposa a Catalunya, País Basc i Galícia seria irrellevant. Els catalans són l’argument més efectiu de la dreta espanyola contra la seva esquerra. El bombardeig polític i mediàtic. El que més els intimida perquè és el que més comparteixen. Per això han guanyat sempre.