Les eleccions andaluses

Les eleccions andaluses han tingut la virtut de deixar les coses clares. En primer lloc, quan un partit polític roman en el càrrec deu legislatures (36 anys) amb majoria absoluta o amb suports parlamentaris puntuals el sistema polític –a Andalusia, Catalunya o qualsevol lloc– esdevé un règim amb tots els defectes: prepotència, absència de crítica, favoritisme, impunitat i sovint, a voltes, corrupció. En segon lloc, han posat de manifest que a l’Estat espanyol també hi ha extrema dreta.

Fins ara es deia que, a diferència de la majoria d’estats europeus i tret d’algunes formacions minúscules i sense representació parlamentària, no n’hi havia, d’extrema dreta, perquè aquest espai electoral ja l’omplia el PP. Ara es comprova que quan l’extrema dreta decideix anar a les eleccions amb veu pròpia, Vox, el PP i Cs –a pesar del que diguin alguns dels seus fundadors intel·lectuals– no fan fàstics a acceptar els vots del partit de Santiago Abascal per aconseguir la presidència de la Junta i del Parlament d’Andalusia.

En suma, els mateixos que critiquen que Pedro Sánchez guanyés la moció de censura contra Mariano Rajoy amb els vots d’ERC i del PDeCAT, formacions plenament democràtiques, no tenen escrúpols a acceptar els vots d’un partit clarament antidemocràtic, xenòfob (islamòfob), homòfob, que nega la violència de gènere, ultranacionalista espanyol i partidari d’abolir les autonomies i les lleis de l’avortament i de la memòria històrica.

Ara resulta que, fins i tot aquells que deien que eren liberals, de centre, ni de dretes ni d’esquerres, i que s’han apropiat de la més genuïna encarnació de la representació de la llibertat individual i dels valors republicans, el concepte de ciutadà/ana i ciutadania, resulta que estan disposats a acceptar els vots de Vox. Òbviament, a Catalunya, no sorprèn aquest desfasament entre discurs i realitat. El partit taronja sorgeix de dos manifestos signats el 7 de juny del 2005 i l’1 de març del 2006 per un grup de persones que “no se sienten representados por los actuales partidos y manifiestan la necesidad de que un nuevo partido político corrija el déficit de representatividad del Parlamento catalán”. Ves per on!, perquè això succeeix, justament, pocs mesos després que, per primera vegada des de la Segona República, hi ha un govern d’esquerres a la Generalitat format pel PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA encapçalat per Pasqual Maragall. El 8-9 de juliol del 2006 se celebra el congrés constituent i neix a Catalunya el partit Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (Cs).

En el primer manifest es denuncia que el govern tripartit es proposi redactar un nou Estatut d’Autonomia, aquell que a proposta del PP es va ventilar després la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010; s’abomina de la política d’immersió lingüística, que ha comportat que “los estudiantes catalanes ocupen uno de los niveles más bajos del mundo desarrollado en comprensión verbal y escrita”, menystenint “el importantísimo valor cultural y económico que supone la lengua castellana”; es denuncia “la pedagogía del odio que difunden los medios de comunicación del gobierno catalán contra todo lo «español»”, i, per descomptat, es denuncia també la corrupció (“desde el caso Banca Catalana hasta el más reciente del 3%”, no han estat tan contundents els darrers anys amb la corrupció del PP), es nega el dèficit fiscal, que és un invent del nacionalisme, es diu, per amagar que “desde hace tiempo la riqueza crece [a Catalunya] en una proporción inferior a la de otras regiones españolas y europeas comparables”. És difícil trobar més notícies falses i més demagògia populista en un escrit de menys de mil paraules. Però, tant se val, perquè del que es tracta és de justificar una equidistància –ni de dretes ni d’esquerres– i la vocació per construir una “sociedad posnacionalista” (segon manifest) pertal tapar els impulsos supremacistes (espanyols) i un programa conservador amarat d’una suposada renovació estètica.

AvÍs, doncs, per a navegants: en les pròximes eleccions municipals (o legislatives abans, segons com evolucioni l’escenari polític espanyol), cal no deixar-se enganyar per les aparences, ja que el que compta en política són els actes. I, com s’ha vist a Andalusia, no hi ha més cera que la que crema, per molt que s’embolcalli en la trista figura d’un ex-primer ministre de la grandeur, pròfug del socialisme, menystingut per Emmanuel Macron i desembarcat a Barcelona.