La mosca del sud

Mai he entès com un estudiós de Picasso es pot aproximar a la seva vida i a la seva obra sense entendre el català. Per a la historiografia internacional, Catalunya, i en concret Barcelona, no ha deixat de ser l’empipadora mosca del sud que va tenir una mínima transcendència en la carrera de l’artista. És clar que a París es va erigir en el rei Mides de l’avantguarda, però sense el seu pas per la capital catalana en els seus decisius anys de joventut no es pot assimilar res del que va succeir després. Abans que en Van Gogh, es va fixar en Rusiñol, Casas i Nonell. Picasso va arribar a París impregnat fins al moll de l’os de la modernitat barcelonina. Això els nostres experts ho tenen tan clar com el sol que ens il·lumina, però calia que la mosca del sud pugés al nord per obrir els ulls als seus homòlegs francesos. L’èxit de l’exposició Picasso blau i rosa, la més visitada en la història del museu d’Orsay amb 680.000 visitants, resideix en aquest nou (nou per als de fora) discurs. El primer Picasso de geni preeminentment català ha vençut i ha convençut gràcies a l’esforç i a la tenacitat de molta gent, però de manera especial d’un dels seus comissaris científics, Eduard Vallès (“difícilment trobaríem algú que conegués millor arreu la figura i l’art de Picasso”: qui ho diu és Francesc Fontbona), les tesis del qual han assumit com a pròpies els artífexs de la mostra, i que sens dubte marcaran un abans i un després en la comprensió del llegat picassià.