Progrés

Els humans desapareixeran a menys que canviïn la seva manera de viure. Molts avui comparteixen aquesta idea i s’han instal·lat en una mena de malenconia social que assumeix que el món va cada vegada pitjor. El problema és que la primera frase d’aquest article és una afirmació escrita per Jean-Jacques Rousseau... al segle divuit. Aquell devot de la naturalesa ja la veia en perill fa dos-cents cinquanta anys. Per Rousseau els avenços del coneixement no eren cap garantia per preservar la bondat natural de l’home. Més aviat el pervertien. La cosa, doncs, ve de lluny. Acostumats a prediccions d’aquest tipus, la humanitat ha anat posant pell morta als profetes de calamitats. El llop no acaba de venir mai i vivim, malgrat tot, convençuts que el progrés és imparable i que es pot estirar més el braç que la màniga in saecula saeculorum. El progrés es vist avui no pas com un bé fràgil i precari sinó com una benedicció sense fi, un mannà regalat que baixa del cel. La inevitabilitat del progrés és el credo fundacional de la societat americana, l’ànima del somni americà, però vist des d’un racó de Llofriu, el nostre Josep Pla, ja fa unes dècades, en feia una lectura més ponderada que segueix perfectament vigent. Seria absurd no donar-li la paraula i que s’agafi tot el que queda d’aquesta columna: “En el curs de la vida que hem viscut hi ha hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirurgia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, (…) Ara, el progrés, el progrés moral, històric, racionalístic, el progrés polític, jo no l’he vist mai enlloc en el curs de la meva vida. Més aviat he vist una intolerància, una incomprensió, un retorn a la bestialitat pura i simple. La meva posició sobre aquest aspecte de les coses està continguda en el paràgraf anterior. No crec que hagi de dir res més.”