Visc a la boira

La boira, en totes les seves manifestacions i polisèmies, va desdibuixar els contorns del meu darrer mig any. Traduir Canción de Bruma, el poemari de Santi Balmes, del castellà a l’italià, i sumar-hi la traducció al català d’El hambre invisible, del mateix autor i escenari, va escalfar els meus dies i les meves nits, sumint-me en una boirina intel·lectual deliciosa. L’any va acabar amb un nou invent, el súmmum de l’esferificació: els caramels de boira lleidatana, de sabor entre fresc i herbat, que –diuen– copsa l’essència de la bromassa de les Terres de Ponent. Jo també vaig canviar d’any encaparrada, amb un humor nebulós fruit d’una cadena d’adversitats dignes d’un drama de diumenge a la tarda. Ganes boges d’escampar la boira. Però va ser la teva americana grisa blavosa el que va esbatanar els meus ulls cansats. Suposo que la taxonomia a què em tens avesada no em permetia veure-hi més enllà d’uns texans, unes vambes i un jersei de llana. Ja combinaves els mitjons amb la samarreta i t’agradava indicar que entenies el meu lema: “L’ètica i l’estètica han d’anar de la mà.” Però aquella peça, d’un color entre la grisor dels cels de Friedrich i la blaüra del mar de Begur, no només deia que començaves a agradar-te, sinó que començaves a voler agradar. A sota, un jersei de coll alt negre. Com tret dels anys setanta. Feies goig i em recordaves els meus ídols britànics. Els pantalons amples feien que la imatge global resultés un xic cubista però, quan t’emmarcava el tors en un retrat de pla americà, podia imaginar, sense riscos, que la neula ho fa tot més elegant i calmós. La boira és la certesa de la llum. Em fa sentir com a casa.