Vaga de La Canadenca

Aquests propers dies es compliran cent anys justos de l’inici d’un dels conflictes socials més importants que s’han viscut a Catalunya, un conflicte que ha passat a la història amb el nom de vaga de La Canadenca. La guspira es va encendre quan, en les darreres setmanes del mes de gener del 1919, l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, la qual cosa implicava una disminució dels salaris. Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, i aleshores la direcció de l’empresa va respondre-hi amb l’acomiadament de vuit dels treballadors afectats.

Aquest és l’origen puntual i concret d’una pugna posterior que no s’explica sense tenir en compte una dinàmica d’enduriment de la patronal de l’època, una política cega de brutalitat per part dels governadors civils i un auge del sindicalisme propiciat per la recent celebració per part de la CNT del Congrés de Sants, en el qual s’havia aprovat l’establiment del sindicat únic. L’èxit d’aquest congrés s’havia traduït en un creixement extraordinari de l’afiliació, de tal manera que el sindicat va passar dels 73.860 membres que tenia aleshores als 345.000 en acabar el 1918. Les circumstàncies exteriors també hi van contribuir: la fi de la Gran Guerra —un conflicte que havia creat artificialment no sols uns beneficis empresarials molt elevats gràcies a la neutralitat espanyola, sinó també una gran bombolla especulativa— va portar a una caiguda de l’activitat i, per tant, a un increment de l’atur. D’altra banda, la mateixa expansió del sindicat i l’esclat de moviments revolucionaris en diversos punts d’Europa havien creat una falsa expectativa i una falsa eufòria que aviat toparia amb la realitat del moment.

El cas és que l’acomiadament d’obrers que hem esmentat i les conseqüències encadenades que es van anar produint aquells dies van conduir a un inici de la vaga el 5 de febrer següent. Després s’hi van afegir els treballadors del ram del gas i de l’electricitat, de manera que Barcelona es va quedar sense llum i, en conseqüència, sense transport i sense proveïments, amb el consegüent estat d’alarma. Com a resposta governativa, es va declarar l’estat de guerra, i més de tres mil obrers van ser detinguts i ingressats al castell de Montjuïc i al vaixell Pelayo, uns llocs d’evocació sinistra per als treballadors i per a la població en general. Aleshores es van declarar també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i el conflicte es va transformar en una autèntica vaga general a Barcelona, en la qual els obrers de les arts gràfiques van aplicar l’anomenada “censura roja” per tal d’impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.

Entre les múltiples incidències d’aquells dies, que ara ens és impossible resseguir, és recordat especialment el paper que va jugar-hi Salvador Seguí. A causa del seu prestigi, les autoritats li van demanar que intervingués per fer cessar la vaga, a canvi de promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l’alliberament dels detinguts. I efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes el 19 de març, el Noi del Sucre va aconseguir de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Tanmateix, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no haguessin alliberat 79 vaguistes i pel fet, també, d’una nova intransigència patronal, es va declarar vaga general a tot Catalunya, amb la consegüent declaració d’un estat de guerra. Fet i fet, el conflicte va acabar comportant l’establiment de la jornada de vuit hores i les dimissions del governador civil, del cap de la policia i del cap del govern, comte de Romanones.

Seguint la convenció tan estesa dels aniversaris, la commemoració del centenari d’aquells fets ens brinda ara mateix l’oportunitat, que no hauríem de deixar passar, de divulgar àmpliament i de revisar a fons un fet històric que va tenir, alhora, una magnitud extraordinària i una transcendència enorme més enllà de Catalunya. Fins i tot potser ens hauria de permetre que es publiqués, o si més no s’abordés, aquella monografia històrica extensa que, de manera incomprensible i a desgrat de moltes referències bibliogràfiques, encara no tenim. I és que sempre és temps de rememorar un passat que encara avui, cent anys després, ens concerneix i ens interpel·la.