Deturar-se

Es fa difícil deturar-se en aquesta Catalunya glaçada que ens deixa erts a tots plegats. O potser el fred fred fa que hi siguem més a prop. Però una cosa és bloquejar-se i no avançar, ja sigui pel fred, ja sigui pels entrebancs, pels pals a la roda en qualsevol projecte, l’altra és que sigui una acció voluntària, una decisió pròpia. Deturar-se i pensar o deixar que la ment faci l’exercici contemplatiu de les coses bones que també tenim a prop nostre. Arribo al suggeriment, aquesta vegada, gràcies a Santiago Rusiñol. Més ben dit, gràcies a les seves Oracions, de finals del segle XIX, el primer llibre de proses poètiques de la literatura catalana, que l’editorial 1984 ha publicat amb els dibuixos de Miquel Utrillo i amb la música d’Enric Morera. Un volum supervisat per Raül Garrigasait, que ja s’ha capbussat en la vida i trajectòria de Rusiñol a El fugitiu. I entre Els jocs florals de Canprosa i La niña gorda al TNC hem conegut els diferents Rusiñol en què es podia multiplicar.

Em sorprenen aquestes Oracions ja sigui a l’amor que diu que tot lo del món la resa en la buidor: “la terra resa als núvols, i els núvols a les serres, les ones a la platja, i la platja a l’escuma de la salabror”, ja sigui a la mort “que viu per tot arreu”. Als seràfics primitius, o a l’alba: “al primer sospir de llum, tot s’alegra”.

Rusiñol, que es mostra decebut per les conquestes del progrés: “el telègraf que porta notícies de pressa i massa sovint negatives, o el vapor que et porta d’una banda a l’altra, però com que ha igualat la terra no cal moure’s de la llar”.

És com qui ara es queixa d’internet (tot i el premi Internacional Catalunya) o dels efectes de la globalització. Per això demana que mirem el gran Llibre que conformen boscos, estrelles, cascades, planures i muntanyes.

Aquestes oracions m’han acostat a la que Modest Prats (sempre en la memòria el seu mestratge) va dedicar a les mans: les que han heretat el contacte amb el mall i l’enclusa, o les que han tocat la paella, la cassola, els alls, les cebes, la mà de morter.

Deturar-se un moment, i contemplar, ni que sigui fruit d’un fred paralitzant.