Ser o no ser

En l’escrit anterior els vaig dir que a partir d’ara els parlaria de poesia. Un personatge d’Èsquil diu que incomplir les promeses és prerrogativa dels déus, a qui per la seva natura no afecten les tares del humans. Per descomptat no em tinc per un déu, sinó amb prou feines per un vulgaríssim humà dels meus temps, perquè a propòsit de promeses incomplides tenim al damunt el vodevil dels pressupostos de l’Estat, on en lloc d’esperar noves promeses, els negociadors catalans es podrien limitar a demanar que es complís tot el que s’ha promès els últims anys, tan sols en matèria de finançament, i amb això ja canviarien molt les coses.

Però no sembla que es vagi cap aquí. Quan et prenen el pèl una vegada ets un badoc babau. Quan els mateixos te’l prenen dues vegades, t’ho has de començar a fer mirar. Quan te l’han pres quaranta vegades i encara hi tornes, ets idiota. Què esperen d’uns interlocutors que et diuen que no es pot governar un territori contra una determinada minoria, però consideren la cosa més natural governar-lo contra una altra? Que sostenen un monarca il·legal, que davant d’un conflicte entre sectors de la població incompleix de forma ostensible i reiterada la comesa constitucional de mitjancer neutral? Que quan la discrepància es situa tan clarament en una qüestió concreta i ben establerta –l’autodeterminació–, diuen que es pot parlar de tot tret d’aquesta qüestió? Això i moltes coses més, que el lector coneix ad nauseum.

Em continua enervant el desconeixement de la idiosincràsia dels governants espanyols. Això, i la desunió de les forces sobiranistes, són les dues grans xacres de la causa. Quan els sento dir: “Com pot ser que digui això?”, penso: “Com pot ser que feu aquesta pregunta?” Com és que encara no us heu adonat que diuen coses (que ens semblen salvatjades) perquè un amplíssim sector de la societat espanyola espera sentir-les? Ho desitja ardentment i amb furor guerrer. Vet aquí un mal de principi dels nacionalistes catalans: analitzar les situacions aplicant-hi el propi codi moral funcional, sense veure o voler veure que els espanyols en tenen un altre diametralment oposat.

El lector d’Història sap que quan un territori s’ha volgut independitzar i l’Estat matriu s’hi ha negat, el canvi ha tingut un preu: un dany material important i un nombre contingent de víctimes. La qüestió primordial és: s’està disposat a pagar aquest preu? Si la resposta –del tot respectable per descomptat– és no, la conseqüència és incontrovertible: no hi haurà independència. La qüestió va més lluny d’una mera tria entre una república independent en una banda, i en l’altra els sofriments mínims per la població i l’economia, perquè la situació ha arribat a un punt en què l’establishment polític de la vella Espanya ha flairat la sang i no està disposat a deixar-ho córrer.

Fer efectiva la República ja no és només un moviment desitjat, audaç, positiu, incert, perillós, com se’n vulgui dir. Ja és una necessitat defensiva. Si es va tirant de qualsevol manera com d’ençà que es va investir el senyor Torra, sense fer res, indignament, dient a cada pas coses que després no es realitzen –i que se sap que no es realitzaran–, es treballa per l’enemic.

La sortida pactada, raonada, sense danys, ja és impossible; el poder l’ha negat de forma explícita, rotunda i reiterada. Tot allò que es digui o es faci és irrellevant, perquè l’Espanya medieval de la monarquia, l’estament judicial, l’Església, l’exèrcit, i l’oligarquia ademocràtica té per Catalunya un pla que no ve d’ara, ni de fa un any, sinó dels últims temps d’Aznar, engegat per Zapatero. Un pla per liquidar l’entitat catalana, en la línia de Felip V i de Franco, per durar tres-cents anys més, una tercera operació d’extinció.

Ve una postguerra duríssima. No és relat de visionari, sinó simple convit al lector a deduir-ho dels discursos dels Casado, Rivera, Arrimadas, Borrell, Susana Díaz, García-Page, Lambán, Fernández Vara. No cal referenciar-se en Vox; serveixen per donar a PP, Cs i PSOE una lleu pàtina d’assossec; amb matisos de vocabulari, estil i desodorant deposen tots la mateixa xerrameca prebèl·lica, cada dia més bèl·lica i prou. Es tracta de liquidar les escasses funcions administratives i socials dispensades a Catalunya, que aquí s’aprecien molt insuficients en la mesura i la proporció, i allà les veuen ofensivament excessives en la totalitat. Aquí molts en volen més; allà no volen donar res i, a més, aniquilar els dissidents.

Una línia final d’ordre pràctic immediat: deixeu anar els presos ara que hi sou a temps. Si se’ls emporten a Madrid, no els tornarem a veure més.