Anar al cinema

Aquest cap de setmana s’ha fet entrega dels premis de l’Acadèmia del Cinema Català, els Gaudí. Setmanes abans, en la tradicional fotografia de grup dels nominats, la presidenta Isona Passola va aprofitar per deixar-se de subterfugis i parlar clar. El cinema en català no passa per un bon moment. I esmentava com a dues de les causes, d’una banda, que es necessita el motor de TV3 –aquella tele que adoctrina i només és apta per a independentistes fins al moll de l’os– i, de l’altra, la taxa als operadors d’internet que va suspendre el Tribunal Constitucional. Segurament Passola té tota la raó. I de causes n’hi deu haver moltes més perquè la producció sigui minsa. Però el cinema, per arribar al gran públic, en té un altre, de problema. El cinema, en general.

Anar a veure una pel·lícula en una sala d’exhibició qualsevol és un suplici. No perquè no tinguin la tecnologia més puntera ni perquè les instal·lacions estiguin en males condicions –almenys la majoria–. Una entrada de cinema costa prop de 10 euros per una hora i mitja o dues de projecció. Si no s’hi va sol i, posem per cas, és una parella amb una criatura, passar per taquilla val 30 euros. Més les crispetes i les begudes o les llaminadures, et poses cap als 40 euros. Un preu pel qual tens una subscripció a qualsevol dels canals de les plataformes digitals que tenen una àmplia oferta en cinema i sèries. Un cop a la sala, t’has de menjar deu o vint minuts de tràilers i anuncis abans no comença. Com si ho veiessis a un Telecinco qualsevol. És evident que l’essència de les sales de cinema és la que és. Que per molta tecnologia que tinguis a casa, no hi ha res com una pantalla de cinema. Però el sector de l’audiovisual canvia a una velocitat de vertigen i fa la sensació que les exhibidores no s’han mogut. Malauradament la majoria de pobles i ciutats han perdut els seus cinemes. Només queden els dels centres comercials. I no és el mateix.