Sota el cel de Riudoms

Vaig tornar a Riudoms (Baix Camp) el passat dia 12, però ara per donar l’últim adeu terrenal al compositor Joan Guinjoan (1931-2019) –tan estimat per tanta gent, per les seves qualitats humanes i artístiques–, que morí, als 87, el primer dia d’aquest any. Vaig anar, també, a la cerimònia de comiat al Tanatori de les Corts on, amb la família més directa que li quedava (el fill François, la jove María José i la neta Isabel), hi havia bona part de la família musical i cultural de Catalunya (Antoni Ros Marbà, Josep Pons, Carles Garcia Gomar, Jordi Roch, els compositors Jordi Cervelló, Carles Guinovart, Agustí Charles, Carlota Baldrís, Ramon Muntaner, etc.), així com els periodistes Santiago Vilanova, Carme Casas, Jaume Comellas, entre d’altres, el poeta Toni Clapés, el director del CSIC, Francesc Ferrer, el cineasta Martí Rom, els crítics musicals dels diaris, etc., fins a un centenar llarg de persones.

I no volia perdre’m, tampoc, a Riudoms, on tantes vegades ens havíem trobat, l’enterrament de les seves cendres –al costat de les de la seva esposa, Monique Gispert, filla de riudomenc– que ja reposen sota el cel de la seva vila natal, que aquell dia semblava més escombrat que mai pel mestral.

Igualment no volia perdre’m la resta de cerimònies, com la institucional a la sala d’actes de l’Ajuntament –presidida per l’alcalde, Sergi Pedret; el president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet; la directora de l’Institut de Riudoms que porta el nom de Guinjoan, Maria Teresa Molas, i el fill, François Guinjoan– o el funeral multitudinari que se celebrà a l’església parroquial d’aquesta vila del Baix Camp. I és que el celebrat músic, en aquest poble d’antiga i noble ruralitat camperola, hi deixà petja, tot i que només va viure-hi vint-i-un anys, els que van del 1931 al 1952, quan un dia va decidir marxar-ne, tot i ser l’hereu del patrimoni agrícola familiar que havia ajudat a mantenir, per anar a ciutat (primer a Barcelona, després a París i a tantes d’altres on viatjà), decidit, també, com deia, a “ser algú” en el món de la música. Va ser, certament, el seu, un cas de tenacitat, és a dir, de constància i ingent treball, que va donar els seus fruits, acostumat com estava a l’exigència dels treballs al camp.

Tot això ho comentava amb la família riudomenca Perea-Virgili, perquè l’Eugeni, cronista, filòleg, historiador i narrador, ben conegut en tota aquesta àrea del Camp de Tarragona, ja el 1970 a la premsa tarragonina informava de la notorietat que s’anava forjant el seu paisà en el camp musical, unes cròniques que continuaren, el 1978, amb la creació del Centre d’Estudis Arnau de Palomar i la publicació, a Riudoms mateix, de la revista Lo Floc, on la seva filla Maria Eugènia Perea i el seu marit Anton Marc Caparó han continuat aquesta tasca publicant, el 2012, el llibre Joan Guinjoan, íntim, la història indispensable de les seves arrels, aquelles que ara l’han acollit sota el blavíssim cel natal.