A la tres
La mentida de la inversió
“La inversió real de l’Estat a Catalunya l’any 2017 va ser del 9,38%. Això cal negociar?
Molt s’ha parlat aquests darrers dies de la inversió promesa pel govern del PSOE a Catalunya per a l’any 2019 com a argument per aprovar el pressupost. De fet, els diaris de Madrid han afirmat que era el preu a pagar per Pedro Sánchez per mantenir la cadira a La Moncloa i que premiava l’habitual insolidaritat catalana. Aquestes xifres, les oficials del pressupost, indiquen que la inversió a Catalunya se situaria en el 16,8%, encara lluny del que determinava l’Estatut –que l’Estat no està obligat a complir gràcies, naturalment, a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010–, i, sobretot, lluny de la realitat, ja que el Principat significa un 19% del PIB espanyol.
En tot cas, és cert que aquesta xifra és superior a la inversió de l’Estat a Catalunya dels darrers anys: un 11,3% el 2015, un 10,7% el 2016, un 13,4% el 2017 i un 13,8% el 2018. En aquest darrer cas, tot i aquella pluja de milions, més de 4.000, promesos per Mariano Rajoy en una conferència-ensarronada a Barcelona. Anys i anys, doncs, en què no s’ha respectat el 19% que Catalunya aporta al PIB, no s’ha respectat l’Estatut, llei orgànica espanyola, ni s’ha respectat una altra xifra que hauria pogut prendre’s de referent, el 16%, ja que, a Catalunya, hi viuen, encara, el 16% dels espanyols. Aquesta xifra marcaria un mínim molt mínim perquè l’Estat espanyol donés els serveis necessaris als seus conciutadans. Ni això.
Però és que encara és més greu. La Cambra Oficial de Contractistes d’Obres ha fet públic aquesta setmana que, en el període entre el 2010 i el 2017, Foment, que executa la pràctica totalitat de les inversions a Catalunya, només n’ha executat el 70%. Per no marejar-los, que aquella inversió del 13,4% del 2017 queda reduïda a un ridícul 9,38% d’inversió real.
Tot plegat és, doncs, i com s’ha demostrat en el temps, una perfecta cortina de fum. Perquè els partits independentistes aprovin el pressupost a Sánchez –si és que el PSOE ho vol, que tampoc és clar–, cal que aquest iniciï una negociació política per trobar una sortida política al procés català. No costa tant d’entendre.
