Els pilars

El ple del Parlament d’Extremadura vol que s’apliqui de nou a Catalunya l’article 155. Una aportació més a les reclamacions dels barons filofalangistes del PSOE i del trio de partits d’extrema dreta per desmuntar els pilars de la cohesió social catalana: l’educació, els mitjans de comunicació públics i la seguretat. Encara que les diagnosis del sobiranisme sobre allà on som continuen aparentment confrontades, els tres pilars són essencials. Si es parteix de la hipòtesi que la República ja és un fet, és temerari disposar de pilars que trontollen i que poden desestabilitzar el procés. Si es parteix de la diagnosi contrària que diu que cal una lluita de posicions, que serà més llarga, per poder forçar l’Estat a negociar, el paper d’aquests tres pilars encara és més determinant. Caldrà descalçar els pilars de l’Estat i evitar que ens descalcin els nostres. I com els tenim, aquests?

Aviat sortiran a concurs 700 noves places de Mossos d’Esquadra. Els nostres joves què prefereixen: jugar als valents trencant cordons policials per justificar càrregues o bé formar-se a fons i aportar un tarannà democràtic, patriòtic i professional al cos de policia de Catalunya? La seguretat i l’ordre públic exercits per una policia democràtica són un dret de la ciutadania, especialment la més humil, que no es pot permetre seguretat privada. La delinqüència comuna, el tràfic de drogues i persones, els robatoris i la violència física solen afectar les capes populars de la població. La generalització del discurs antipolicial i el corporativisme de cos que paralitza les accions sancionadores i depuradores dels governs sobre els comportaments incorrectes, deixen el terreny adobat perquè l’ultraespanyolisme pugui tornar a aplicar el 155 sobre els Mossos. Ja cal que la societat civil activa i els Mossos demòcrates s’organitzin per prevenir temps pitjors. Mentrestant caldrà denunciar fins a les darreres conseqüències les accions presumptament delictives dels cossos d’ordre de l’Estat, com ara les empreses aquesta setmana a Girona.

En segon lloc, el punt de mira és l’educació. Segons enquestes recents un 30% de professors declaraven haver introduït l’autocensura en les seves classes després de les denúncies del fiscal contra el professorat. I quina és la realitat a les escoles? Hi ha de tot. Però hi ha alguns mites que cal desmuntar per conèixer la fortalesa real d’aquest pilar. La famosa i atacada immersió lingüística en molts àmbits metropolitans que és on viu la majoria demogràfica és bastant teòrica. Hi ha més aviat una immersió inversa en un context majoritàriament castellanoparlant. Si ens referim a ESO i batxillerat, la situació és més deplorable encara. La inspecció, des del temps del pujolisme, ha estat laxa en el tractament de les llengües. Però més preocupant que això és la situació d’una certa desmobilització de mestres i pares i mares. Les noves generacions de professionals i de parents, amb les excepcions que calguin, han disminuït el grau de voluntarietat i militància d’abans. Amb la pèrdua de l’aspecte vocacional, un ofici com el de professor pot ser molt vulnerable davant potencials accions futures repressives d’un 155. Per altra part, es pot estar produint una paradoxa com que els pares i mares més polititzats estiguin abocats, els darrers anys, a les activitats del procés i hagin abandonat una trinxera clau com les associacions de pares i mares i els consells escolars. Aquest buit pot ser ocupat per gent sense esperit combatiu o, fins i tot, per espanyolistes que sí que saben que juguen a un conflicte de posicions. Tant si la República avança ràpid com si el que avança és el 155, ens podem permetre el luxe d’una feblesa així en el pilar educatiu? El jovent conscienciat es presentarà a les oposicions pe cobrir 5.000 places docents?

Finalment, el pilar dels mitjans de comunicació. Les agressions policials a periodistes, les imputacions del fiscal a les opinions publicades, els atacs sistemàtics dels partits tardofranquistes als mitjans públics, no haurien d’activar comitès de defensa professional per prevenir i per resistir si arriba el cas? Veig molta indignació a títol particular però poca reacció organitzada col·lectiva. I ja no parlem del panorama dels mitjans privats. No hi ha manera de superar el minifundisme d’empreses digitals de la mateixa corda per assolir algun mitjà més potent? Què se n’ha de fer, de les llicències de TV privades en català? Per a quan l’aparició d’un mitjà en castellà digital o en paper gratuït adreçat al públic metropolità de perfil estrictament democràtic i republicà?