La justícia espanyola també té por

No tot és tan senzill per als poders de Madrid. Un d’ells, el judicial, ha estat qüestionat molt seriosament per diversos sistemes europeus, que li han negat les euroordres que demanava perquè unànimement –Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Escòcia...– han discrepat de l’existència d’una violència organitzada i jerarquitzada que justifiqui els delictes de rebel·lió i sedició. Això, com és obvi, deixa la justícia espanyola a la intempèrie, amb molta, molta espanyolitat, però ben poca justícia. La perspectiva, a més, és a empitjorar perquè tots els acusats tenen clar que el seu objectiu real és el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que ha condemnat Espanya infinitat de vegades, molt especialment quan s’ha tractat de judicis que tenien la finalitat última de preservar la unitat d’Espanya.

Per tot això, darrerament hi ha una estratègia soterrada, amb origen en el deep state madrileny, que intenta convèncer els acusats i els seus advocats que acceptin la legitimitat de la justícia espanyola per la via de plantejar una defensa tècnica durant el judici, deixant en un segon pla la confrontació política i el qüestionament del règim espanyol. A canvi, els processats tindrien expectatives de rebre unes condemnes més baixes –rebel·lió, però en grau de conspiració, per exemple– que els permetrien accedir més aviat a la presó atenuada i al tercer grau penitenciari. Amb un escenari així, els acusats –ja condemnats– podrien arribar a la sentència d’Estrasburg en condicions de llibertat i la justícia espanyola no hauria de passar per la vergonya de veure’s forçada a obrir les cel·les per ordre d’Europa.

El dilema no és fàcil, ni es veu de la mateixa manera des de dins de la presó que des del carrer. Ara bé, tot plegat demostra que Jordi Cuixart té tota la raó quan afirma que no es pot decidir ni dirigir l’estratègia de l’independentisme sota la pressió que impliquen l’empresonament i l’exili.