Per decret

Potser perquè s'ha acabat la Quaresma, període de dejuni i abstinència. Potser perquè estem a les portes de la Setmana Santa. O potser perquè el que s'acosta són les eleccions catalanes que el govern ha tirat pel dret i a cop de decret ha canviat la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per poder nomenar el nou president després que Albert Sáez hagi plegat per incorporar-se a la cúpula directiva d'un diari. Els grups del govern necessitaven CiU per designar el seu substitut –Enric Marín– tant en el consell de govern com en la presidència de l'ens i, en vistes que la federació no volia col·laborar, han fet via i han modificat la majoria necessària de dues terceres parts del Parlament requerides per al nomenament. Ara amb la majoria absoluta dels grups d'esquerres és suficient. Des del govern s'esforcen a justificar la decisió, assegurant que el procediment només és vàlid per als substituts, és a dir, per als candidats que entrin a mig mandat per rellevar algú de la CCMA. I que serà en una segona votació, en cas que en la primera no hi hagi el consens de 90 diputats, en què es demanarà majoria absoluta. I acusen de fer «obstruccionisme» la federació, que ja havia qüestionat la pressa del govern per nomenar el substitut de Sáez.

Com sempre, però, són formes. I amb la Corporació no és la primera vegada. El procés per aprovar la nova llei, que va veure la llum l'octubre del 2007, ja va ser un calvari, en especial per la selecció dels membres del consell de govern, designats el gener del 2008. I això que la normativa es reformulava amb l'ànim de fer uns mitjans de comunicació públics més despolititzats. L'elecció de la direcció va derivar en una baralla entre els partits per designar els representants, que es torna a reproduir ara que la federació i el PP s'han quedat amb majoria en el consell de govern.

Amb la llei de la CCMA ha passat com amb la de l'Oficina Antifrau, normatives que requereixen un ampli consens i que els partits es posin d'acord en els seus representants. Es fa perquè són claus, però també perquè tothom es garanteix que tindrà veu i vot, sigui on sigui. A l'hora de la veritat, la suposada entesa es tradueix en incapacitat d'arribar a un acord per part del govern i voluntat de bloqueig per la de l'oposició. I són les institucions les que hi surten perdent, ni que sigui per les formes, quan l'executiu decideix actuar unilateralment, en aquest cas, a cop de decret. Perquè no és correcte que es facin lleis i es canviïn a mida quan a un li convé.