Caiguda lliure
La senyoreta Stein
La primera edició en català del clàssic d’Ernest Hemingway París era una festa, a la col·lecció El Cercle de Viena, m’ha fet interessar, quasi sense voler-ho, per Gertrude Stein, l’amfitriona perfecta que servia als artistes pobres licors de prunes i pastissos vora l’escalfapanxes de la Rue de Fleurus, mentre els alliçonava sobre la inconveniència de produir res d’inaccrochable, la seva manera de dir que hi havia coses que desentonarien penjades a la paret del seu pis. Aquesta dona no m’ha fet mai el pes, però potser no és del tot culpa seva. El fet que sigui presentada com un referent ineludible de l’avantguarda literària del segle XX, a la voreta de Joyce, i que paradoxalment hagis de recórrer a les llibreries de vell per trobar algun exemplar que porti la seva firma no hi ajuda gaire, la veritat. En català, només ha estat traduïda, que jo sàpiga, dues vegades, fa una colla d’anys: Marta Pessarrodona va barallar-se per primera vegada el 1985 amb la prosa seca, repetitiva, com pastada amb desgana, d’El món és rodó, i el 1992 va arribar l’adaptació d’Assumpta Camps de l’Autobiografia d’Alice B. Toklas, el llibre més famós de Stein i l’únic, segons diuen les males llengües, que sorprenentment li va sortir intel·ligible. En castellà, de tot el que se n’ha publicat ja quasi només queda viu als catàlegs bibliogràfics el breu retrat sobre Picasso. Per ser considerat un dels llegats més influents de la modernitat, no anem pas gaire ben servits.
En canvi, la senyora revinguda i amb aspecte de pagesa friülesa que va escriure aquestes obres és bastant més coneguda, encara que només sigui per la seva amistat amb els artistes i escriptors que malvivien al París d’abans de la guerra, i sobretot perquè el món acadèmic, des que hi va arribar l’apoteosi del revisionisme feminista i postcolonial, l’ha erigida en una espècie de matrona búdica de l’alteritat injuriada. A cap ressenya no hi falten mai al·lusions a la manera desastrada que tenia de vestir, als seus orígens jueus i a la duresa de les seves faccions, d’una lletjor només comparable a la d’Alice B. Toklas, amb el seu serrell oliós i el bigotet sense depilar. Un hipopòtam i un rinoceront, les caricaturitzaria Picasso, bastant desagraït. A Gertrude Stein –em nego a referir-m’hi com “la Stein”, que és la manera de cosificar en femení les dones que fan coses, estupidesa que mai no es comet per al·ludir “al Joyce” o “el Proust”–, se la sol citar per una sola frase. Atenció: “Una rosa és una rosa és una rosa.” La deixo sobre la taula, per si algú la vol anar acariciant com si fos un gat mentre hi medita. A mi me n’apassiona l’obsessiva circularitat amb què representa com el destí es cargola sobre les coses que no poden deixar de ser el que són, fins que quasi treuen sang. Però només són un nom. Com la mateixa senyoreta Stein.