Lideratge i gestió de crisi

En el moment en què estigui llegint aquest article no sé quina serà la situació del conflicte entre el sector del taxi i dels vehicles de transport amb conductor (VTC). Mentre l’estic escrivint els cotxes que haurien de donar el servei continuen aparcats als carrers de la ciutat de Barcelona i escolto les raons dels representants d’aquests dos sectors enfrontats. Les amenaces pugen de to i és impossible saber com evolucionarà la situació les properes hores, però ja hi ha prou elements per concloure que la crisi s’ha gestionat de la pitjor manera possible.

Els tres nivells de l’administració que haurien d’haver actuat ho han fet tard i malament. El govern de l’Estat va deixar que el problema anés creixent i quan la pilota es va fer massa gran va mirar de xutar-la tan fort com va poder traspassant la competència de la regulació dels VTC a les comunitats autònomes.

El govern de la Generalitat va permetre que s’assentés la sensació que era favorable a una regulació més propera a les reivindicacions del sector del taxi però a última hora –per convenciment o per pressions– es va voler situar en un punt que la conselleria va considerar entremig de les dues posicions i va anunciar un decret en què s’exigia un preavís de quinze minuts per contractar un vehicle amb conductor. Les solucions salomòniques són una renúncia a exercir les pròpies responsabilitats i, en aquest cas, només van servir per incrementar la indignació de les parts enfrontades.

L’Ajuntament de Barcelona, fins ara, s’ha dedicat a dir tot allò que no li ha agradat però evitant fixar una posició concreta sobre els termes exactes que considera que ha d’incorporar un decret que afecta el servei de transport públic de la ciutat. L’alcaldessa de la ciutat no ha exercit el lideratge que se li suposa, però els qui aspiren al seu càrrec després de les eleccions del mes de maig tampoc i s’estan jugant la seva credibilitat si no tenen la valentia de fer una proposta de solució.

És evident que la situació és endimoniada. Els problemes en el sector del taxi venen de lluny. Ho demostra el preu desorbitat d’unes llicències d’activitat en un mercat amb excés d’oferta. Això només s’explica per l’especulació afavorida pel fet que aquestes llicències es puguin vendre o traspassar. Els qui s’han endeutat per poder tenir feina com a conductors ara mostren una legítima preocupació. També es veia a venir el que podia passar quan els serveis de mobilitat amb conductor gestionats per aplicacions mòbils van aprofitar l’escletxa que la llei els deixava en la regulació dels VTC per irrompre al mercat. No es va fer res llavors i s’ha deixat que l’oferta creixi molt per sobre del que permet la pròpia legislació.

Però el problema principal de la posició de les diferents administracions no és com valoren els drets d’aquestes dues parts, sinó com ignoren els dels usuaris que representem la major part de la ciutadania. Qualsevol nou pas que es faci en l’àmbit legislatiu o reglamentari hauria de tenir com a referent principal garantir el millor servei al millor preu en un àmbit de competència. Aquest és el principi que regeix a tot Europa sense que això signifiqui renunciar a actuar, ja sigui per rescabalar a qui hagi tingut un perjudici, per afavorir la lliure competència i per garantir la capacitat d’elecció. Hi ha infinitat de maneres de fer-ho, però el problema és que totes signifiquen reconèixer que fins ara no s’han fet les coses bé.

Aquest conflicte està adobat per un altre enfrontament més de fons entre una idea fatalista que porta a pensar que hi ha una predestinació tecnològica contra la qual no es pot fer res i la resistència al canvi. Recuperar la credibilitat de l’espai públic, de les institucions i dels seus membres, implica demostrar que es té voluntat, capacitat i criteri per gestionar les situacions sobrevingudes com a noves oportunitats en favor d’un bé comú que va molt més enllà de sumar les legítimes aspiracions de tots de defensar beneficis individuals.

I en aquest cas és impossible no afegir que el descrèdit de la política també té a veure amb la incapacitat de gestionar el dret de protesta i l’ús de l’espai públic. L’exemple creix. Si l’estiu passat es va deixar que els taxistes col·lapsessin la Gran Via de Barcelona, ara han considerat que tenen tot el dret de tornar-ho a fer de la mateixa manera que els conductors de VTC s’han considerat legitimats per fer el mateix a la Diagonal.