Tito Cuixart i Jordi Álvarez

En Tito Cuixart i en Jordi Álvarez són dos líders socials. Un 20 de setembre del 2017, el Tito va agafar el megàfon, va cridar a la lluita i va acabar fent la proclama enfurismada: “I si això no s’arregla?” Una pregunta que els manifestants van contestar: “Guerra, guerra, guerra!” Per si no quedava clar, ho va repetir: “I si això no s’arregla? Guerra, guerra, guerra!” Unes hores abans, en Tito Cuixart va ser entrevistat a una ràdio i, sense embuts, va dir que es negava a asseure’s a negociar amb ningú. O es feia el que ell volia o guerra, guerra, guerra. Aquestes crides al conflicte de seguida van tenir conseqüències físiques contra persones: tres mossos d’esquadra i un guàrdia civil van quedar ferits després que els protestants trenquessin el cordó policial. L’assetjament va provocar fins i tot que portessin a l’hospital un conductor que va perdre el coneixement per un cop. La protesta “guerra, guerra, guerra” va suposar el tall al trànsit de la Gran Via de Barcelona durant cinc dies. Malgrat aquesta evocació bèl·lica, els danys personals, els físics, i l’alteració de l’ordre públic durant quasi una setmana, la protesta va sortir judicialment de franc perquè ni la fiscalia, ni l’advocat de l’Estat i tampoc el govern espanyol van portar-ho als tribunals. Ben diferent li han anat les coses al Jordi Álvarez. Aquesta setmana ha agafat el megàfon i ha dit als seus: “Us demanem que d’una manera tranquil·la avui dissolguem aquesta convocatòria.” Era així com demanava als manifestants que marxessin cap a casa per evitar que les coses es compliquessin. A més, els va pregar que fessin un passadís perquè pogués passar la comitiva judicial que estava treballant. Però alguna cosa deuria fer malament perquè aquestes crides a la calma s’han convertit en un delicte de rebel·lió pel qual li demanen 17 anys de presó. I ara, en la fredor de la cel·la pensa com és que se’n surten els que criden “guerra, guerra, guerra”.