Vida poètica

Sempre he pensat que escriure poesia té directa relació amb el fet de viure poèticament. Que, d’alguna manera, hi ha un vincle estricte entre el gènere poètic i l’estil de vida. Que les coses se’ns revelen a partir d’una actitud. I que aquesta actitud provoca que el poeta denomini el món d’una determinada manera, i no d’una altra. Cal que se m’entengui: es pot viure poèticament i no tenir cap necessitat de fixar un vers. Però el poeta ha de ser sensible al món, una sensibilitat –interior i exterior– que, cal recordar, etimològicament manté un estret lligam amb la intel·ligència.

La poeta brasilera Veronika Paulics ho broda amb aquestes senzilles paraules: “Quan tens cura de la teva vida, de cada cosa, quan estàs fent el pa, la poesia hi és.” La paraula clau d’aquesta afirmació és “cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del quefer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el context d’un tempo humanitzat i sense presses. Mirar –contemplar– allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i aproximar-se amb el llenguatge a la veritat.

Al meu entendre, el poeta ha de ser la plasmació d’aquell esperit que viu d’acord amb els seus mots. La seva poesia és la seva ètica. En aquest sentit, la manera de viure –l’ésser en el món– cerca recrear l’ideal d’una profunda emoció estètica. Que pugui expressar-se a través de la paraula implica, forçosament, un compromís on el poeta viu en harmonia –empàticament– en relació amb l’existència. Hi ha, en definitiva, un nexe amb el món que troba en el nom la seva concreció. Tot plegat pot ser una percepció –mai un dogma– fortament accentuada per la soledat en la qual visc darrerament en el poble de Moià. Un entorn en què resulta inevitable un cert retorn a la senzillesa més implícita. És a dir, a l’essència primordial on cada objecte recupera la seva condició originària, i la mirada –la cura per les coses– esdevé humil i atenta. No debades, Petrarca ens recorda a l’Elogi de la vida solitària: “La ciutat és l’enemiga dels poetes”. Cal distància –una perspectiva espacial– per poder tornar a veure-hi clar.

La dualitat entre vida i obra és un repte fabulós que ens planteja la cruïlla sempre opaca entre la teoria i la praxi. Cal unificar sengles pressupòsits. Aquest –i no cap altre– és el propòsit de viure plenament en la paraula. En aquest sentit, els mots de Joan Vinyoli apunten la certesa: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament.” Una opció gens fàcil que demana gosadia a l’hora de recórrer un camí replet d’obstacles. La poesia no obliga, però exigeix. Tota la resta és literatura.