José Borrell

Un amic de casa de família pallaresa ens recorda que on Borrell és més malmirat és a la Pobla, on ha passat de raier insigne a fill desprestigiat, fins a haver perdut els pocs amics que hi tenia. Talment, tampoc mai no havia estat un fill del Pallars convençut, malgrat que la família hi regentava un popular forn de pa, però ell de jove va apostar per Madrid i va ser allà on va estudiar i va fer la carrera política. Per a ell, el Segre només va ser una bona fotografia electoral.

De sensibilitat catalana, doncs, ni un borrall i això queda palès en la seva biografia. Convençut nacionalista espanyol, no ha amagat mai la militància anticatalanista, amb un discurs que l’ha apropat, i molt, a les tesis de la ultradreta peninsular. I, per defensar el seu ideari, mai no ha dubtat a administrar la mentida i la desqualificació de l’adversari. Però, sense arguments, quan se sobreactua sense xarxa, es corre el perill del gran ridícul.

El cas de la nonada escopinada parlamentària ha demostrat que el ministre Borrell anava nu. I aquesta setmana ha superat els mateixos ministres del finit govern Rajoy anant a Brussel·les a explicar que les agressions policials del 1-O no van existir i que les imatges mostrades arreu no van ser cap altra cosa que un còctel d’una manifestació de bombers reprimida pels Mossos i trossos d’imatges xilenes de manifestacions contra Pinochet. José Borrell ha fet gala de mentider compulsiu.

Quan els polítics catalans es plantegen donar suport a Sánchez i aprovar-li el pressupost, potser haurien de pensar que un executiu estatal amb tal ministre explicita la manca de voluntat de diàleg del govern de Madrid amb Catalunya. L’actitud de Borrell és una clara línia vermella.