Independents dia u

Estem tan capficats a assolir la independència i ens trobem tants entrebancs pel camí que sovint oblidem què farem el primer dia que siguem independents. Crec que el mateix que ara: lluitar per una existència més viva, pròspera i solidària. Oblidar-se que la independència és bàsicament un camí i no només una fita concreta és esguerrar els beneficis que ens portarà assolir-la. En aquest camí que ens hi porta és una peça clau la cultura. I no només com una referència èpica i identitària, sinó com un vehicle de progrés humanista i econòmic. La cultura és un camí cap a la independència i ens la porta abans d’obtenir-la perquè ens fa més lliures i més intel·lectualment poderosos. També més lúcids i més oberts a altres cultures i més demòcrates. I tot això ho tenim ara i aquí, i, per tant, no podem fer que l’objectiu estratègic ens faci perdre el dia a dia. “Hem d’esmerçar molts esforços a la cultura.” Poso entre cometes les meves paraules perquè és fàcil fer demagògia quan es parla de cultura, però la pregunta clau que cal respondre és “com podem fer-ho?”. Potser em toca ser de nou demagog: “Dedicant tant esforç a assolir la independència com a treballar en tots els àmbits de la creació.” Estar atent a les coses que només cal aprofitar el talent. Promoure el que tenim, exportar el que sabem fer, no deixar que la gent amb talent el deixi florir. A tall d’exemple, Juste de Nin ha signat contracte per portar a Hollywood la seva novel·la gràfica Garbo. O el valencià Víctor Santos, que la setmana passada va veure com s’estrenava a Netflix la versió cinematogràfica del seu còmic Polar. En diferents àmbits de la cultura i amb diferents registres tenim el potencial per créixer com a país. S’han de prioritzar recursos. La inversió en cultura és rendible. I cal, sobretot, impedir que el camí cap a la independència deixi víctimes pel camí. No podem permetre que la Fundació Miró tingui contratemps. Miró és icona del segle XX i ens obre pas al XXI.