Frank Keerl Pla

Frank Keerl, el nebot de l’escriptor Josep Pla, que morí la setmana passada, era membre del patronat de la Fundació Pla des de l’any 1982 i ens trobàvem a les reunions on s’hi constatava que Keerl estava del tot involucrat en els projectes que la dita fundació proposava i tirava endavant.

Passats més de trenta anys de la mort del seu oncle Josep Pla, Frank Keerl m’invità a una visita al mas de Llofriu, que recordo amb gran goig. Allà sota la campana de la llar, veient el senyor Pla sucant al tinter la ploma quan escrivia (tot i ser una estilogràfica regalada per Ramon Sala), vaig tornar a imaginar-me les trobades. Encara hi havia el termos del cafè, un paquet de caldo Ideales blau i el vell tinter sobre la taula. Una gota de tinta era com un cromosoma i el tinter era ple de potencials paraules, com cromosomes: gotes amb les quals s’escriuen vides diferents.

Tot era encara al seu lloc tal com jo ho tenia desat en el record: el bastoner amb els bastons de caminar, entre els quals una vara d’alcalde de la qual Pla n’explicava una història divertidíssima. El placard o armari de paret on l’home hi anava enquibint i comprimint dolços, galetes, coques i bisbalencs que li regalaven i on s’hi assecaven fins a adquirir qualitats d’estellicó. La calaixera on hi entaforava les cartes rebudes (sense obrir), les làmines italianes sobre la passió de Crist i el judici final, el bust que li va fer l’escultor Lluís Curós d’Olot, el canapè de reixeta, les prestatgeries amb llibres, el llum central de ferro forjat, l’estança dels diaris vells desplegats fent piló, l’habitació on va morir amb l’avantcambra presidida per una gran imatge de la Mare de Déu, el certificat d’haver viatjat la seva mare a Loreto... tot era al seu lloc. Frank Keerl deia que el seu oncle, quan va venir a instal·lar-se aquí, no va tocar absolutament res del que ja hi havia, i tampoc no hi va fer res de nou. Fins al punt que dormia en una habitació on s’hi van formar uns degoters i ell, en lloc de fer mirar què passava, simplement canvià d’habitació i se n’anà a dormir a una altra peça. Tot un món que (tal com diria ell) ha anat passant avall. Però ens queden els seus milers de pàgines i si algú d’aquí a tres o quatre-cents anys (suposant que tot això encara s’aguanti) vol saber com era aquest nostre país al segle vint, haurà de llegir Josep Pla, el nostre primer i gran notari general.