La crida dels utòpics

O bé neguem l’existència de la crisi ecològica o busquem la manera de fer-li front. El que ens separa no és ser de dretes o d’esquerres, sinó si som addictes al creixement o, contràriament, som partidaris del decreixement del sistema consumista que incentiva l’Estat del qual volem alliberar-nos. Pusil·lànimes, pobres d’esperit, negats a la utopia de construir un món millor. D’aquesta manera veig les ideologies desenvolupistes i unionistes, siguin de dretes o d’esquerres. El president Carles Puigdemont ho ha explicat d’una altra manera des de Waterloo: no estem fent aquesta revolució política i social per constituir un estat com l’espanyol o com els estats europeus que ens neguen el dret a l’autodeterminació.

Estem patint i resistint-nos a la brutal repressió per autoexigir-nos repensar la democràcia, per impulsar una nova governança del territori, per dotar-nos d’una Carta Magna que sigui la més avançada d’Europa.

El diari Le Monde acaba de publicar un atles de les utopies en el qual figuren els eixos estratègics d’un país modern que opta per tenir a la Naturalesa com a subjecte del dret: gestió pública dels béns comuns naturals; energies del sol; mobilitat no contaminant; consum de proximitat i bioagricultura; descarbonització de l’economia; arquitectura bioclimàtica i l’ecourbanisme.

Efectivament, la crisi ecològica ens obliga a canviar radicalment de prioritats. La llibertat de produir i de consumir sense obstacle ja no pot ser el centre de l’acció política i econòmica, sinó la preservació de l’habitabilitat del territori on es viu. La Terra-pàtria està malalta i no aconseguirem retornar-li la salut deixant la teràpia als estats militaristes i ecocides que estan al servei d’oligarquies sense ànima. La revolució utòpica que reclama el poble català es proposa substituir l’estatisme centralista pel dinamisme autogestionari; el militarisme per la defensa civil; el masclisme pel feminisme; el sofriment dels animals per la cohabitació amb ells; el producte interior brut per la felicitat nacional neta; el consumisme pel residu zero; l’energia atòmica per les energies renovables; l’Europa dels banquers per l’Europa dels pobles.

La bona utopia és l’aspiració a una Catalunya convivencial que integri l’economia amb l’ecologia, i no a l’inrevés. La mala utopia seria, però, aconseguir-ho mitjançant l’autoritarisme i el dirigisme messiànic. La revolució utòpica, transversal, pacífica i radical que impulsa la Crida Nacional per la República és una revolució política, ètica, filosòfica (i també pragmàtica). És una utopia que mereix la pena ser assolida per retornar-nos a la realitat democràtica, al sentit comú i a la convivència. El procés ha d’acabar millorant la qualitat de vida i la justícia social en benefici de tots, també dels unionistes i dels pusil·lànimes. Llavors haurà valgut la pena tant de sacrifici, exili i presó.