Elits disseminades

Queden només deu dies perquè tanqui, al Museu Episcopal de Vic, una exposició captivadora: Oliba Episcopus. Hi he anat: ens permet d’acostar-nos als voltants de l’any mil, amb els comtes catalans, hereus de l’Imperi carolingi. La mostra ha estat un autèntic plaer per als sentits i per a la intel·ligència. No els explicaré el contingut, vertebrat al voltant d’aquest comte, monjo, abat i bisbe, que va morir el 1046, sinó que l’aprofitaré per reflexionar sobre l’elitisme.

Tot i l’esperit igualitari i contrari a privilegis que aprenem a l’escola i ens transmeten els productes literaris i audiovisuals, segueix havent-hi grupets que s’encimbellen i que ho maneguen tot per sobre d’altres. ¿Potser les elits són encara necessàries i és il·lús somniar en la seva supressió? A la inevitable Viquipèdia apareixen com “grups socials minoritaris que resulten privilegiats per la seva preeminència en aspectes diversos, com l’economia, les institucions, la cultura, etc., i que mantenen una situació de superioritat respecte a la resta del col·lectiu”. Jo en conec, de grups d’aquests: n’hi ha entre els enginyers, els jutges, els rics, els “intel·lectuals” (fins i tot a la meva modesta ciutat), els esportistes, etcètera. A vegades, treuen estendards i en vesteixen; d’altres, només s’ho xiuxiuegen entre ells. No cal anar a Davos o a una megacorporació ianqui: dels que senten que ells “sí que poden” n’hi ha a cada cantonada.

Oliba tenia poder, temporal i eclesiàstic, era un privilegiat. Però el feia servir a fi de bé, pel que jo en sé: les assemblees de Pau i Treva de Déu per limitar les violències dels poderosos; els esforços culturals i educatius de difusió del trivi i el quadrivi a les escoles i monestirs; i, d’acord amb la comtessa Ermessenda, l’intent d’aturar el feudalisme, aquella forma de poder basada en una “privatització de l’autoritat” enfront de l’anterior “poder públic” d’arrels romanes i carolíngies. Posava la seva singularitat al servei del bé comú. Les elits oligàrquiques fan feredat només d’ensumar-les: menyspreen qualsevol intent de servei o de cooperació. Viuen aïllades dels altres, a qui consideren com vassalls o com empestats. Però això, actualment, ho podem acabar. Hi ha una disseminació de l’excel·lència: ens hi ajuda la digitalització, la globalització i les interaccions àmplies. Quasi tots podem accedir a la informació, a la mobilitat i a la cultura, que han deixat de ser vedat d’uns quants. Per poc temps, ells encara protegeixen les seves urbanitzacions exclusives, els seus MBA o els seus vaixells d’esbarjo.

Malgrat que ells pretenguin seguir vivint a part, al segle XXI tots hem esdevingut iguals en l’ús de la xarxa, en la majoria de desplaçaments o en l’accessibilitat als coneixements. La realitat factual és, actualment, molt més transparent i ja no els consentim infraccions morals.

Si no podem prescindir totalment de les elits, fem-les almenys més populars, posem l’excel·lència a l’abast de molts. Penso que ara –recordant Oliba, i a diferència del segle X– tots i totes ja som, o podem ser, “nobles”: només cal col·laborar igualitàriament.