Costa fràgil

La franja de costa és llaminera i el sector de la construcció torna a pressionar periòdicament per seguir construint a primera i segona línia, a tot el litoral català. Economia i paisatge haurien de poder conviure però, tanmateix, amb l’excusa de la necessitat de reactivació econòmica, el fantasma del ciment no descansa mai. Disfressat de conveniència, es ven com a benefici incontestable per a les poblacions costaneres i, en més d’una ocasió, es passeja amb cotxes de luxe. ¿Recordeu Sheldon Adelson, aquell americà tronat de perfil excèntric, estil Donald Trump, que va estar a punt d’aconseguir que la Generalitat li aprovés el projecte del macrocasino Eurovegas?

En plena recessió econòmica, el 2012, la mobilització de grups ecologistes i tots els dubtes que va sembrar Eurovegas (un projecte destinat al joc que pretenia exempcions fiscals importants) van aconseguir que el parc agrari del Llobregat no es toqués. Ara sembla que un altre projecte, el BCN World, s’obre camí a la Costa Daurada, amb un complex que es dividirà en tres espais: BCN Dream, Smart Cities i Beach Club, amb hotels, teatres, botigues i més de 700 metres quadrats destinats al joc. Encara que sigui millor que l’Eurovegas, és aquest un model que interessa al país? Sigui com sigui, s’hi ha previst construir 150 apartaments turístics. A un nivell més modest, altres personatges i empreses inversores han vist en la Costa Brava la màquina de fer pipes i, al llarg de les darreres dècades, la pressió de les entitats ecologistes, que ha rebut un gran suport popular, ha pogut frenar uns quants projectes agressius. Quan fa més de quaranta anys de la campanya en defensa dels aiguamolls de l’Empordà, capitanejada per l’ornitòleg i naturalista Jordi Sargatal, l’entitat ecologista SOS Costa Brava ha aconseguit una moratòria de la Generalitat que, de moment, aturarà les urbanitzacions a menys de 500 metres del mar. Tot i això, només es frenaran vuit dels divuit projectes urbanístics i seguiran endavant urbanitzacions com la dels Jardins Sa Riera Living a Begur, que comportarà la destrucció d’una zona boscosa i la construcció de més de 50 habitatges en espais a tocar del mar. És cert que la càrrega de les indemnitzacions deu ser massa feixuga per als ajuntaments i la Generalitat però, per evitar-ho, potser caldria aplicar la llei amb rigor a l’hora de classificar terrenys forestals i de sòl urbà. Seria ingenu pensar que tot s’acabarà amb una moratòria que afecta projectes aprovats en 22 municipis, entre ells Port de la Selva, Cadaqués, Palafrugell, Palamós i Begur.

Hi ha molts interessos en joc i les temptacions d’especular són massa grans per afirmar que l’ecosistema fràgil de la costa quedarà sa i estalvi. Com va passar amb els aiguamolls de l’Empordà i també amb les Terres de l’Ebre quan es va promulgar el Plan Hidrológico Nacional, aquesta nova embranzida pot servir per esperonar la consciència territorial. Alguns municipis com l’Escala semblen haver-ho entès força i han acabat protegint zones de gran valor mediambiental, històric i agrari com Vilanera, actual corredor biològic entre els parcs naturals del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i dels Aiguamolls de l’Empordà. Són petites victòries prou importants. Perquè la conservació del paisatge, com la qüestió feminista, no ens permet abaixar mai la guàrdia.