La conyeta de l’holograma

És inevitable. Forma part del paisatge natural del país. Ni tan sols s’havia apagat l’aparell que permetia projectar l’holograma d’Oriol Junqueras al Sant Jordi Club, que ja van aparèixer les primeres ridiculitzacions pel recurs que havia utilitzat ERC per fer aparèixer el seu president en la conferència que ell mateix havia escrit. Uns dies abans, l’objecte de la mofa va ser la il·lustració gegant de Carles Puigdemont descoberta a Amer. En tots dos casos, hi havia un altre denominador comú en la crítica: el culte a la persona. Holograma, macroretrat, Skype o mural fet amb tulipes grogues; és igual, no hi haurà mai la manera adequada de suplir l’absència dels presos i exiliats que no hi poden ser. Els diferents recursos utilitzats per fer presents els absents disgustarà sempre els qui salten per aquestes expressions i li troben algun però quan no en fan una esmena a la totalitat. El cas és que l’holograma o el retrat d’Amer són la mostra més evident que ni Junqueras ni Puigdemont hi poden ser. No poden ni fer una conferència ni passejar pel seu poble. I quan hom fa un intent de substituir el que és insubstituïble, sempre apareix algú amb la dosi de menysteniment a punt. Segurament, deu ser el mateix mecanisme mental que porta a tallar llaços grocs: no els molesta a la vista, els molesta a l’ànima. I en lloc d’acceptar-ho, cosa que implicaria un replantejament de certes conviccions, prefereixen muntar l’escut emocional del paridisme, és a dir, trobar-ho tot sempre una parida. Acostumen a ser els mateixos que, des de la supèrbia que et dona tenir un estat al darrere, van riure pel fet que després de la DUI ni tan sols es va abaixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Un riure cínic, perquè en cas que l’haguessin abaixat haurien estat els primers a defensar la mà dura que ara manté Junqueras a la presó i Puigdemont a l’exili. I els obliga, malgrat no haver-ho fet, a aparèixer en forma de retrat o d’holograma.