Pilar Heras

A finals dels anys setanta, un grup de joves figuerencs amb inquietuds socials i polítiques van irrompre a la secció comarcal de CCOO a l’Alt Empordà. El sindicalisme agafava força i era un bon espai per treballar en favor dels drets dels treballadors. Van fer-hi tan bona feina que en poques setmanes van despertar l’interès de la direcció del sindicat, que va enviar el sindicalista i dirigent comunista Paco Frutos a veure què passava. Frutos, de manera fulminant, va expulsar del sindicat aquells joves, massa afins a grups independentistes, ja que podien trasbalsar l’hegemonia del PSUC dins de CCOO. Crec que aquesta va ser una de les primeres lliçons que va aprendre Pilar Heras en el món real de la política. La Pilar ja no era aquella noia kumbaià provinent de l’escoltisme que tocava la guitarra a la parròquia de mossèn Mollerussa; també havia deixat enrere el grup Indika, on cantava a Theodorakis i poemes de Maria Àngels Anglada. La Pilar no diré que volia canviar el món, perquè era molt realista, però sí que volia canviar les coses i, en la mesura que ha pogut, ho ha fet, tant en l’àmbit docent i universitari com des de les diferents responsabilitats que ha tingut, com a regidora de Cabanes, com a directora dels serveis territorials de Benestar i Família a Girona, des del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya, des del Departament de Justícia o des dels diferents àmbits del món social en què ha participat activament. Com a imatge de l’esperit rebel, d’inconformista i de voler canviar-ho tot, em quedo amb la de Pilar Heras a cavall d’aquell Citroën 2CV blau cel, descapotat –amb el preceptiu adhesiu del “Nuclear? No gràcies”–, abrandant una gran estelada, i encapçalant una de les marxes en cotxe fins als Aiguamolls per reivindicar la defensa d’aquest espai natural, i també de quan va encapçalar la primera candidatura independentista a Figueres. Realment ha estat una persona tossuda, que va participar en la creació del “Grup de Dones” de Figueres i que, amb una gran capacitat argumentativa, podia arribar a convèncer fins i tot un emblemàtic militat del PSUC com Pere Crosas perquè abandonés el centralisme democràtic i fos el cap de llista per Girona en les generals del 1979 pel Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) de Xirinacs.

Tot plegat, una bona lliçó de vida i generositat.