Un bri de llum a Lleida

L’any no ha pogut començar pitjor a les institucions artístiques. Hem encadenat la crisi econòmica de la Fundació Miró amb el conflicte de l’ampliació del Macba (aquest, per cert, un debat fet a mida per als polítics i les seves lògiques de partit que només busquen rèdits electorals, no resoldre problemes; en aquest cas, inclús, n’estan creant de nous: ara hi ha més gent que veu amb antipatia l’art contemporani). Però en plena foscor aquesta setmana també hem vist un bri de llum amb l’inici de les obres del Museu d’Art de Lleida. En la llarga travessia pel desert que ha passat aquest centre, que el 2017 va celebrar els seus 100 anys, condemnat a desplegar la seva activitat en seus precàries, hi ha les claus que expliquen la decadència del nostre sistema artístic. No només el de Lleida, no, el del conjunt del país, com estem veient aquests dies tan negres. El director del museu, Jesús Navarro, raonava molt bé en una entrevista de fa un temps a aquest diari què ens ha dut fins aquí: haver “privilegiat durant molts anys la construcció dels equipaments nacionals, un pou sense fons que ha manllevat recursos per mantenir i dignificar el teixit museístic del país”. Sense anar gaire lluny, el Museu del Disseny va engolir tot sol 100 milions d’euros. Felicitats, Lleida. Per una vegada a la vida, les males notícies són a Barcelona i les bones, a allò que en diuen “territori” com si fossin les despulles del país.