Berlusconis grans i petits

Després dels resultats, més que ambigus, de les eleccions regionals italianes, llegeixo interpretacions segons les quals si no es va produir l'esperat triomf rotund de les esquerres, malgrat la inqualificable deriva de Berlusconi, és perquè l'abstenció i el vot en blanc, causats fonamentalment per les polítiques del primer ministre, van arrelar en canvi entre els votants de les opcions de progrés. Una trista paradoxa que deixa a la dreta les mans lliures, mentre el descontent que originen les seves actituds i mètodes el paguen injustament els rivals. Els ciutadans i ciutadanes que estaven farts de Berlusconi, dels escàndols, de la prepotència, dels abusos legislatius i les mentides convertides, a base de repetir-les constantment, en veritats mediàtiques, es van quedar a casa en comptes de donar suport a les alternatives que l'haguessin pogut afeblir.

La situació no és nova. Sembla que els electors conservadors, darwinistes socials al cap i a la fi, no se sentin afectats per la doble o triple moral que exhibeixen els seus líders, dels quals n'admiren la força, la incontinència verbal i la manca de prejudicis. És així com els excessos de tota mena que finalment surten a la llum pública són celebrats com a mostres d'enginy o de valor, i com a màxim es lamenta la mala sort que es descobreixin. Els del costat esquerre, en canvi, no se senten inclinats a perdonar les febleses o els pecats dels seus dirigents, quan n'hi ha, mentre que consideren els comportaments inacceptables de la dreta símptomes de la maldat intrínseca d'un sistema al qual ignoren quan es convoquen eleccions. Per molt que aquesta posició sigui moralment defensable, el resultat pràctic és decebedor: qualsevol representant indigne pot aspirar a la reelecció o a una successió ordenada, perquè sap que les seves malifetes les pagaran a les urnes els de l'oposició. La corrupció és de dretes, i per desgràcia l'escàndol que crea també ho acaba sent.

És per això que el rebombori que des de les Illes Balears s'ha estès a tot l'Estat per la imputació penal de Jaume Matas no m'acaba de fer el pes. No és que vulgui que els estafadors en surtin ben parats; és que em temo que els negocis tèrbols dels anys de govern de Matas, que aleshores romanien ocults i que han esclatat ara, acabin passant factura al govern de Francesc Antich i els seus aliats, que no hi han participat gens ni mica. El meu temor no es fonamenta, només, en la reflexió que feia abans sobre el cas italià. Indicis que aquí pot passar el mateix els tenim des de fa temps. El temps, per exemple, que fa que s'arrossega el cas Gürtel sense que el PP no se n'hagi sentit ni un punt en les enquestes. Recordo també el robatori de les eleccions autonòmiques de la comunitat de Madrid, quan dos diputats trànsfugues van bloquejar la investidura d'un govern de coalició PSOE-IU. Els comicis es van repetir, i els votants van castigar els partits que ja havien estat víctimes del bloqueig. Esperanza Aguirre és des d'aleshores presidenta, i deu la seva presidència a aquella operació que mai no es va aclarir del tot.

Espero que a hores d'ara hagi quedat clar el que vull dir. La corrupció té l'efecte immediat d'enriquir els que la practiquen, però a llarg termini comprovem que també corromp una bona part de la societat. Entre els que sense manies voten els corruptes i els que, per un escrúpol lloable, s'abstenen de qualsevol tracte amb el sistema, es creen les condicions necessàries perquè aquesta situació intolerable acabi semblant normal. Berlusconi compta amb això, i els berlusconis locals, grans i petits, també.