Tradició i laïcitat

El 9 d'abril de l'any passat vaig publicar, en aquest diari, un article en què feia alguna reflexió sobre l'ocupació –al meu entendre excessiva– dels carrers de Reus arran de les celebracions catòliques de la «setmana santa». Ara hi torno, per fer evident que no només hi ha contrast d'opinions en temes com la capitalitat de la vegueria o la prohibició de les curses de braus. Certament que un dels drets humans proclamats l'any 1948 per les Nacions Unides és el de la llibertat de pensament, de consciència i de religió, però la redacció de l'article 18 sembla que només reconegui els drets dels diguem-ne «creients», atès que els permet –i cito textualment– «la llibertat, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança». D'altra banda, l'article 26.1 afirma –entre altres coses– que tota persona té dret a l'educació i que aquesta serà gratuïta –si més no– en la instrucció elemental, i l'article 27.1 recull el dret de tothom «a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic». Qualsevol agnòstic o ateu apreciarà una important contradicció entre l'ensenyament obligatori de la religió i el dret a beneficiar-se del progrés científic, tot considerant que als estudiants se'ls poden mostrar com a fets certs determinades coses que són palesament inventades o irreals. No és el mateix, per exemple, un curs laic sobre les religions i la seva evolució històrica que unes classes de religió que, en realitat, esdevenen pura catequesi. De la mateixa manera que a l'escola s'explica la teoria de l'evolució (la qual de manera científica desmunta i anul·la el creacionisme tradicional de la gran majoria de religions), s'ha de poder dotar els estudiants de la informació i els recursos suficients perquè puguin decidir si els dogmes que afirmen els eclesiàstics poden ser creïbles des d'un punt de vista lògic i racional. Si hom pensa que tots els déus són fets a imatge i semblança dels homes i que totes les religions són falses, hom hauria d'exigir que no continués la intoxicació mistèrica de les noves generacions, si més no la subvencionada amb fons públics. L'Església catòlica i el fonamentalisme islàmic, per exemple, no s'estan de dir i repetir que són les úniques religions veritables i ataquen amb les armes de què disposen les altres esglésies o les persones que els discuteixen algun dogma. I de vegades l'atac no és només dialèctic.

Hi ha molts cristians que s'adonen que a les celebracions públiques de la «setmana santa» hi participen moltes persones que no són creients o no van mai a missa, però aquests cristians conscients de la davallada «espiritual» s'autoenganyen tot defensant els suposats valors de la «tradició» o tot dient –com Joan Salicrú, a El Punt del dia 14– que la participació en les processons és «un misteri amb majúscules» i que «la necessitat de dotar de sentit l'existència humana, en temes religiosos o no, aflora durant aquests dies com no farà la resta de l'any». El mateix dia, el Diari de Tarragona recollia unes observacions del president de l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa de Reus, Armand Font, en el sentit que la major part de la gent que participa en els actes religiosos en qüestió ho fa per tradició, no per religiositat, i que molts «si poguessin començar i acabar la processó en un minut ho farien». Estic segur que els romans que assistien als diversos actes i processons pagans que es feien durant l'època imperial ho feien també per tradició, i que estaven convençuts que es farien sempre, que res no canviaria. La tradició pot ser molt potent d'origen, però en un període llarg esdevé feble perquè es transforma, es desdibuixa i s'esvaeix.

Aprofito l'avinentesa per recomanar al lector interessat –tot continuant la llista de l'any passat i de cara a les pròximes Festes de Primavera– més bibliografia de caràcter laic, agnòstic, ateu, anticlerical i/o anticreacionista, d'aquella que poques vegades veureu comentar a la premsa general i que més aviat passa desapercebuda a les nostres llibreries (no tinc comissió). Els títols, d'edició recent i tèoricament fàcils de trobar, són: Voltaire, La tumba del fanatismo (Adesiara, 2008); C. Hitchens, Dios no existe (Debate, 2009); R. Dawkins, Evolución: el mayor espectáculo sobre la Tierra (Espasa Calpe, 2009); E. Carmena, El creacionismo, ¡vaya timo! (Laetoli, 2006); F. Ares, La sábana santa, ¡vaya timo! (Laetoli, 2006); G. Puenta Ojea, La religión, ¡vaya timo! (Laetoli, 2009); A. Comte-Sponville, El alma del ateísmo (Paidós, 2006); M. Tree, La vida després de Déu (Ara Llibres, 2007); J. Eslava Galán, El catolicismo explicado a las ovejas (Planeta, 2009); J. Allen Paulos, Elogio de la irreligión (Tusquets, 2009); G. García Voltà, Elogio del ateísmo y otras diabluras (Maikalili, 2006); S. George, El pensamiento secuestrado (Público, 2009); U. Eco i M. Martini, ¿En qué creen los que no creen? (Público, 2009); P. Odifredi, Por qué no somos cristianos y menos aún católicos (RBA, 2008); P. Rodríguez, Los pésimos ejemplos de Dios según la Biblia (Temas de Hoy, 2008); G. García Voltà i J. C. Marcet, Probablemente Dios no existe (Planeta, 2009), i, de diversos autors, Laïcitat i dret a l'espai públic (Lliga per la Laïcitat, 2005). Per a quasi tots els gustos.