Opinió

Tribuna

Aznar i el profeta Jeremies

“És exagerat parlar de miopia colonial d’Espanya envers el conflicte català? Ni l’Estat, ni els governs de Madrid han estat a l’altura

Jeremíac és el qualificatiu d’una visió adversa, saturada de mals presagis i profètica. Va ser el paper dramàtic que li va correspondre al profeta Jeremies en l’Antic Testament. Ell, des del seu do diví del preconeixement, clamava amb la severa veu contra els mals venidors; els seus coetanis desatenien els seus presagis, augmentant el seu grau de desesperació. El mateix li va succeir, segons relata Homer, a Cassandra davant la imminent destrucció de Troia. Una altra veu que defallia al desert dels milers de sords, igual que l’angoixant clam del profeta Jeremies. Es dona algun parangó entre nosaltres, avui, en aquesta pàtria dels infortunis i dels molt negres núvols?

Pas a pas, els avatars s’apropen amb passos sincopats, però inexorablement definitoris. A poc a poc, s’endevina el subconscient castellanista de la tradicional visió d’Espanya, després de la unitat dels reis Catòlics, que (ex pluribus unum) van construir una integració composta de parts diverses, amb l’eix polític axial del regne de Castella i la confederació catalano-aragonesa dels regnes d’Aragó. Unificació des de la diversitat, amb cultures diferenciades, tradicions, usos i costums –fins i tot jurídiques– d’una altra contextura i gènesi. També distinta llengua. Des d’aleshores, han transcorregut més de 500 anys; per ventura temps suficient per esborrar l’ADN dels orígens? En absolut. Catalunya segueix fidel a les seves arrels. Les Balears també. El País Valencià trontolla a mitges, en una esquizofrènia d’identitat, segons la seva naturalesa originària o la seva posició geogràfica. (Si no hagués tingut dubtes sobre el que és, mai no hagués acceptat la imposició nominal de Comunitat Valenciana en el seu Estatut.)

A què ve doncs aquesta hegemonia castellana i aquesta voluntat de domini imperatiu de la insensibilitat madrilenya? Políticament aquest és el nexe del ingent problema territorial de l’Espanya d’avui i, sens dubte, de l’Espanya del futur: no partim de la unitat (ex pluribus) sinó de la reunificació. I el que es reuneix no necessàriament esborra la personalitat, la identitat d’origen. Simplement, la rebaixa. Ni amb cinc segles n’hi ha prou per negar la identitat d’origen, com demostra el castellanisme dels usos polítics d’un Estat, eminentment castellà –com Tarradellas sempre subratllava–, que no ha perdut continuïtat en les elits del funcionariat, que són els que de veritat el controlen per sobre de les lleis i dels partits. Si a les elits de l’etern funcionariat de tall madrileny s’uneixen els grandíssims interessos de l’elit economicofinancera (l’anomenada llotja del Bernabeu), s’arribarà a la conclusió que Catalunya és imprescindible per al sosteniment dels negocis, per a la sostenibilitat de la hisenda pública i el pressupost de l’Estat i dels interessos egoistes d’aquest mercat del 20% del PIB català, sense què ni Espanya, ni les conveniències de les dues elits resultarien viables.

És exagerat parlar de miopia colonial per part de l’Estat espanyol envers el conflicte català? Mai admetré les formes amb què s’ha produït el procés, ni el parany fariseu de proclamar la República Catalana, sense, després, aplicar la declaració màgica al paper del DOGC. Aquest ardit desmereix rls qui tracten d’exhibir la seva gosadia. Ara bé, ni l’Estat espanyol, ni els governs de Madrid, ni la percepció de determinats polítics estan a l’atura dels esdeveniments. Aznar, Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría són els responsables de l’esclat del conflicte català. Primer, històricament el problema va existir des de molt antic (Corpus de la Sang, 1714, Macià, octubre del 1934, etc.). Ramon Tamames assenyala en un dels seus llibres fins a onze intents secessionistes de Catalunya els últims segles. Segon, la fórmula de l’arranjament no pot ser el castellanisme del domini que s’imposa per principi, ni tampoc l’ordeno y mando, ni menys el xoc frontal i violent, com va passar a les Filipines i a Cuba el 1898. Tercer, la temptació madrilenya a la imposició taxativa roman en el subconscient de molts dels polítics de la dreta i de bona part de l’esquerra espanyola. Si hi havia dubtes, va arribar VOX per restituir l’ortodòxia sempiterna. El factor judicial va ser imposat per la inhibició reticent d’un Mariano Rajoy irresponsable, secundat per una vicepresidenta tutora de la tecnoestructura de l’Estat (aquest funcionariat semifeudal) que pretenia desviar cap al tractament judicial allò que era per si mateix una qüestió essencialment política.

Finalment, el detonant del problema català va ser el canvi de rumb d’Aznar, el 2000, en guanyar la primera majoria absoluta del PP, que el va conduir a trencar el pacte del Majèstic i escapçar el pont de la concòrdia. Atesos tants errors del PP i de Rodríguez Zapatero des del 2000 fins al 2019, sobta que la intel·ligència d’Aznar el circumscrigui de nou al pal, amb un 155 de grau màxim? Costa entendre la seva tossuderia. Si és certa la frase que li atribueixen –“O aturem el cop ara, o això no s’acabarà mai”–, por en tinc d’aquesta “aplicació indefinida, llarga i profunda” del 155. El contrari que va fer, després dels fets d’octubre del 1934, el meu parent Don Ignacio Villalonga. Negres presagis de Jeremies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.