L’elefant

Quan José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a La Moncloa per les mentides del PP, es va posar de moda entre els socialistes el professor de lingüística de la Universitat de Berkeley, George Lakoff, que havia escrit l’assaig No pensis en un elefant. En síntesi hi deia que, si no vols que el teu adversari polític et guanyi, no has de fer servir el seu llenguatge. L’elefant al qual feia esment Lakoff era el símbol del partit republicà. L’autor explicava com els republicans havien invertit molt temps i diners a crear un marc mental (frame) del qual els demòcrates no es podien escapar. Zapatero, doncs, va voler fugir del marc mental que José María Aznar, bon aliat dels republicans, havia creat en els vuit anys anteriors. Se’n va sortir els dos primers anys. El segon bienni, malgrat guanyar les eleccions, ja va ser una altra cosa. ZP volia quadrar el cercle de la pau a Euskadi i del nou Estatut, però la pressió va poder més. I va poder més perquè ja aleshores els creadors d’opinió pública, també els d’esquerres, havien caigut en el marc mental de la dreta. Aquest és el gran triomf d’Aznar. Lord Voldermort va aconseguir imposar dues idees: tot és ETA i tot el que ve de Catalunya vol trencar Espanya. I aquí estem, en aquesta realitat. Ho explica molt bé el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, una de les veus més lúcides de Madrid, que ja va denunciar el gir cap a posicions conservadores dels articulistes espanyols a La desfachatez intelectual. Aquest període de més de 20 anys, marcat pel marc mental de l’aznaritat, és el que explica la falta de veus crítiques amb el judici que començarà el dia 12 al Suprem. S’ha imposat el marc mental que allò va ser un cop d’estat. I qui surt d’aquest carril és severament castigat. A Espanya, doncs, s’ha imposat la visió nacionalista d’Aznar i a Catalunya, en canvi, l’hegemonia és una altra. Per tant, al Suprem no es resoldrà res. Ho saben els poderosos. D’aquí els atacs a TV3 o els moviments allunyats de tota lògica econòmica perquè Jaume Roures no es quedi un periòdic.