Tenora groga

Cobla i tenora, sons del sardanisme fet dansa nacional a l’Empordà, vibren sempre amb les causes catalanistes. Ens ho va evocar, fa set dies, l’entrevista de Xavier Castillón a Jordi Molina a El Punt Avui. Aquest intèrpret de tenora i compositor ha tret el disc Retrat en groc. Obra, diu, que reflecteix el present; i el paisatge de Torroella, on viu. És un músic innovador. I renovador de la tradició del compromís que successives fornades d’autors del nord català contreuen amb el país i la gent. Pel que fa a talent innovador, Molina comparteix la inquietud de professionals contemporanis: Marc Timon, en instrumentació i composició; i Francesc Cassú, en inspiració, amb peces com ara De nit al pont de Sant Agustí. Les innovacions en cobla van sortint del Gironès i l’Empordà, el món musical on es va forjar, entre 1850 i 1880, la reforma de les cobles a partir de la intuïció providencial de Miquel Gich, a Torroella, i Pep Ventura, a Figueres. Pel que fa a la sintonia amb moments col·lectius d’esperança o d’abatiment, de reivindicació o de melangia, el sardanisme és una cadena d’etapes emotives: exaltació modernista de la natura (Garreta) o de gestes llegendàries (Francesc Pujol); civilitat noucentista emancipadora en l’Escola de Barcelona empeltada d’empordanesa (Serra, Toldrà); el somni, en la pàtria sotmesa per la dictadura (Saderra); optimisme per la represa, en Rosa de Sant Jordi (Martínez Comín) i en Girona m’enamora (Viladesau). Molina ha posat el groc d’ara a la tenora de veu lleial.