Catalunya a la Patagònia

No va ser la primera vegada al segle XX que Catalunya, com ara, era punt de referència al món. En el present que vivim és bo recordar la resposta política de 1907 –Solidaritat Catalana, resposta política democràtica unitària que anava de l’esquerra extrema a la dreta extrema– a l’atac vandàlic de part de l’oficialitat de la guarnició militar de Barcelona a les redaccions del setmanari satíric Cu-cut! i el diari La Veu de Catalunya el 25 novembre de 1905. Era un cop greu contra la llibertat de premsa. Un lamentable atac amb un llegat greu, més d’un segle després no tenim la llibertat d’opinió i pensament que aleshores hi havia. Un immens error de l’esquerra i dreta espanyola en no fer-hi front, i encara avui en paguem les conseqüències.

El 1920 el llunyà territori patagònic està en crisi. Des de la fi de la Gran Guerra mundial la inquietud creix per la caiguda del preu de la llana. D’aquest fet sorgiria la vaga rural més estesa de la història sud-americana. L’Argentina veia frenat un creixement econòmic que semblava que la duia a estar entre els països més rics del món. Aquell 1920, com va estudiar el recentment traspassat Osvaldo Bayer, més de 20 milions d’hectàrees es trobaven dividides en 619 establiments, tan sols 189 dels quals eren d’argentins. De la resta destaca la propietat de 110 d’espanyols, 81 de britànics, 53 de xilens, 42 de francesos, 37 d’alemanys. Un colonialisme econòmic que continua.

Els fets van ser molt cruels. El conegut com a comandante Varela passarà a ser l’home més detestat i odiat pels treballadors. Li diuen el fusilador de la Patagonia, l’acusen d’haver executat al sud austral 1.500 peons indefensos. Els feia cavar les tombes, els obligava a despullar-se i els afusellava. Als dirigents obrers, els manava colpejar i sabrejar abans de donar l’ordre de pegar-los quatre trets.

El 17 de febrer de 1922 el drama assassí ja s’havia executat. Una primera tanda de soldats va anar al prostíbul La Catalana de doña Paulina Rovira. Aquesta, molt apressada, va parlar amb el sotsoficial, els soldats es van posar nerviosos, el sotsoficial els va explicar quelcom insòlit, les cinc putes es negaven a oferir els seus serveis. L’ama deia que no les hi podia obligar. Els soldats volien assaltar el bordell. Les cinc pupil·les s’hi van enfrontar amb escombres i pals sota els crits d’“¡asesinos!”, “¡con asesinos no nos acostamos!”, “cabrones malparidos”. Els soldats van retrocedir, els insults els van treure el desig carnal a comprar. A les meretrius, les van empresonar. Havien insultat la pàtria.

Darrere hi havia el pes previ de la Semana Trágica o Semana Roja de gener de 1919, també el reconeixement de la Sociedad Obrera de Río Gallegos a Ferrer i Guàrdia perquè “el más alevoso atentado contra la libertad de pensamiento fue llevado a cabo en el mil veces maldito castillo de Montjuich (Barcelona)”, en la lluita hi ha la participació d’exiliats catalans de la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona, de pensament anarquista i republicà. Veritables lluitadors per la justícia social i la llibertat. Una idea que és comuna a jornalers i prostitutes.

Això passava a la Patagònia rebel fa un segle. No deixa de ser un insult al poble de Catalunya –els resultats electorals i el dret a decidir són innegociables en democràcia– veure ara la manca de complicitat amb els presos polítics de tants i tants. La por de trencar el setge intel·lectual del nacionalisme espanyol i l’unitarisme forçat. Un fet que abasta el món del pensament, el periodisme o els sindicats, etc. El ser còmplice d’un segrest polític i ideològic deixa una petja que és profunda i dura anys i anys.

No es pot ser pretesament neutral davant la injustícia. El judici als presos polítics en realitat és un judici a la voluntat expressada de forma majoritària pel poble de Catalunya.