Presos i presoners

Avui, i durant molt de temps, la nostra atenció tombarà al voltant del judici contra els presos polítics. S’ha dit que també és una causa contra tots els sobiranistes i contra tots els defensors del dret a l’autodeterminació, però això no passa de ser una metàfora política. Davant dels tribunals s’hi asseuran –en aquest judici i en tots els que estan en tràmit–, persones concretes que pateixen en la seva pròpia carn l’acció repressora de l’Estat. Les causes penals persegueixen impedir-los la seva llibertat, de la mateixa manera que l’abús de la presó preventiva i els tractes humiliants només l’han sofert ells i les temudes arbitrarietats procedimentals que es puguin produir i les sentències que ja s’entreveuen en els dictats de les oligarquies espanyoles s’encebaran només sobre seu. I el llarg temps d’espera per a obtenir una resposta reparadora del Tribunal Europeu de Drets Humans només el patiran ells de la mateixa manera que una sentència favorable d’aquest organisme no els tornarà el seu temps perdut.

En tot el tram recorregut fins ara des l’octubre del 2017, tots els hem fet costat i molta companyia, és innegable: hem omplert de groc els carrers i les places, hem reclamat constantment la seva llibertat, hem organitzat actes a favor de la caixa de solidaritat i hem fet guàrdia al peu de les presons. Però avui, en el començament del judici, no em puc treure del cap que potser els hem fet la mateixa companyia que es fa a un malalt, presoners de la inseguretat, sense atrevir-nos a donar-li el medicament que el guareixi.