“Machote a pedazos”

Ara fa un mes, Vilafranca es va llevar un dia tota decorada amb pintades contra la violència masclista, el pitjor dels mals que hem de patir. Uns lemes cridaners, fets amb el bell lila de la reivindicació feminista. M’han vingut al cap perquè la setmana passada la diputada Jenn Díaz va denunciar, al Parlament, que ara fa deu anys va ser víctima de l’abominable violència masclista, “física i psicològica”. La seva emocionada confessió va acabar així: “No ho dic com a víctima, sinó com a supervivent.” En les imatges que en va mostrar la televisió, vaig advertir que els diputats de Ciudadanos no aplaudien. Deuen considerar que la violència masclista exercida sobre dones que no pensen com ells no resulta reprovable. Abjecte!

Torno al fil del raonament. Les pintades intimidatòries diuen coses com aquestes: “Macho, et vigilem”, “Sin piernas, sin brazos: machote a pedazos”, “Maltractador, mata’t a tu primer”, “El masclisme no mata, assassina”. Aconsegueixen l’objectiu que persegueixen, sí: que ens hi fixem. Però ho fan –i és això el que me’n repugna– calcant el llenguatge de l’agressor: el de l’home embrutit que a la majoria dels homes ens avergonyeix terriblement. Aquest home, però –malauradament–, és molt més divers que no l’energumen que pega i mata. Aquest home és el que es pronuncia o actua, sense adonar-se’n, com un masclista irredempt.

¿I com s’ha d’evitar, aquest mal? Amb educació, que és l’eina que privilegien sempre els països més avançats en drets. I, individualment, essent molt rigorosos en tot allò que fem i diem. No deixant-ne passar ni una. Començant pels missatges del tot detestables que rebem al mòbil: censurem-los. Retraguem-los a qui ens els envia. Fa pocs dies, al gimnàs, vaig sentir que un noi deia a una noia –que, en comptes de recriminar-l’hi severament, va riure–: “I, a sobre, no estàs ni bona.” Em vaig quedar tan astorat que no vaig fer el que hauria d’haver fet: adreçar-me a aquell idiota i fer-li considerar la barbaritat que acabava de perpetrar. Vaig fallar.

Soc professor en un institut i noto que hi ha una gran diferència entre l’actitud dels estudiants d’ESO i la dels de batxillerat. Entre els primers, n’hi ha que sovint reprodueixen els pitjors vicis que remarco: conducta del tot inadequada, llenguatge groller i menyspreador. En canvi, i de manera general, els batxillers acostumen a ser oberts, i a més –parlo, si més no, pel que veig en el meu institut, el Milà i Fontanals de Vilafranca– viuen amb plena naturalitat la identitat personal de cadascú i les maneres diverses d’estimar: transsexualitat, homosexualitat, bisexualitat o heterosexualitat. En aquest sentit, dubto molt que, malgrat la ira comprensible pel masclisme torturador, en les aules de batxillerat –dono per descomptat que també en les universitàries– es beneís mai això de copiar l’execrable llenguatge de qui maltracta: “Sin piernas, sin brazos...”