Israel i l’espai vital

Després del sopar de comiat, el professor comença a cantar els noms dels estudiants. Un a un, entre aplaudiments, passen a recollir el certificat de la Universitat de Tel-Aviv. Ha estat una setmana intensa i fascinant de classes i visites a empreses. Tanmateix, només el darrer, s’ha parlat de la comunitat àrab. Un vint per cent de la població d’Israel. Un cinquanta si agafem el conjunt de territoris sota dominació israeliana. No és un fet estrany. El conjunt de la societat israeliana es construeix sobre la ficció que els àrabs no existeixen. En una cultura marcada pel record de la diàspora i l’holocaust, tota referència als àrabs s’articula en la reiteració de la història oficial: la victòria heroica d’una petita nació contra els seus veïns i enemics.

Tanmateix, és clar, quan el visitant decideix sortir del patró i dedicar els darrers dies a visitar Jerusalem Est les contradiccions es fan latents. A l’estació de French Hill, els taxis no porten a la zona àrab. Allà les pòlisses d’assegurança deixen de funcionar. El mateix passa amb el servei tècnic de rentadores. O amb la pavimentació dels carrers. Al barri on vaig, Al’Isawiya, s’hi entra després de deixar enrere una breu terra de ningú. Allà s’hi veu el permanent cotxe patrulla, la policia de fronteres i, a tocar, el Mur de la vergonya que separa comunitats i famílies en dos.

Allà comences a pensar en els tombs de la història. En l’any 1948, quan la Gran Bretanya va marxar per potes, Israel va vèncer en la seva gran guerra patriòtica i, de resultat de tot plegat, nou de cada deu àrabs van haver de fugir de casa i començar una diàspora com la que havien viscut els jueus fins aleshores. Llavors, per lligar caps, recordes la demografia. Prens nota del creixent volum d’ultraortodoxos, amb cinc i set infants de mitjana per dona. Gairebé tots autoexclosos del mercat laboral, del sistema d’educació obligatòria i amb un estatus legal especial que els permet dedicar la seva vida a l’arribada del Messies. La implicació política és clara: la deriva cap a la confrontació no deixarà d’intensificar-se. Els assentaments de colons no deixaran d’augmentar. La llei o el dret internacional el que menys importa.

El diari israelià ‘HareeZ’, de tall progressista, publicava fa poc un article ple de dades al respecte. Si avui per avui Israel ja és el tercer país més densament poblat d’entre els més desenvolupats, el 2065 serà el segon del planeta al darrere de Bangladesh. Les xifres queden encara molt lluny de les de la ciutat presó que és la Franja de Gaza, on malviuen, tancats i amb quatre hores de llum al dia, dos milions de palestins. Aquest article apareixia la mateixa setmana que es publicava un informe reservat de la UE on es denunciava l’apartheid legal israelià a Cisjordània. Som davant d’una lluita tan antiga com coneguda, la lluita per l’espai vital. Tota la resta és adjacent. Ves i explica-ho, deia un estudiant palestí. Doncs caldrà fer-ho.