Full de ruta
El cel de Madrid
Madrid és una ciutat fantàstica que té un peculiar vici de dilluns a divendres: l’obsessió per demostrar des de les vuit del matí que aquí hi viu l’Estat. Quan accedeixes al Tribunal Suprem per motius familiars i veus l’hostilitat d’un control policial que et fa sentir que un uniformat està per sobre d’una dona o un home que té un parent al banc dels acusats, l’Estat et demostra que viu aquí. Quan arribes al mateix Suprem a cobrir un judici i et fa sentir com un menor d’edat que volgués el privilegi d’entrar al reservat d’una discoteca de vips majors d’edat, l’Estat et demostra que viu aquí. Quan et poses un abric d’hivern i un arc de seguretat aviat te’l fa treure, l’Estat et demostra que viu aquí. Quan l’ordre viari és una obsessió però alhora tot cotxe oficial pot aparcar en doble fila arreu durant un matí o tot el dia i el xòfer que infringeix les normes desafia el vianant amb una mirada inquisitorial, l’Estat et demostra que viu aquí.
Si el paisatge urbà de Madrid és aquest de dilluns a divendres, què és el que queda? Mirar al cel. Madrid té un astrònom, Antonio del Solar, que fa dècades que fotografia cada dia el sol. Del Solar ho fa amb un telescopi que veu el sol en H-Alfa i està adaptat a la seva càmera fotogràfica. I quina és la seva conclusió després d’anys i anys de llevar-se i fotografiar el sol? “Els nens no veuen el cel aquí a Madrid, és impossible. Han d’anar al poble dels avis o bé a zones allunyades del nucli urbà”, denuncia l’astrònom sempre que és entrevistat periòdicament en un mitjà madrileny. Si algú necessitava tenir una metàfora per comprendre com a vegades pot existir tanta indiferència en una ciutat fantàstica com Madrid... Si algú es pregunta com pot ser que un Estat necessiti demostrar de dilluns a divendres que existeix des de les vuit del matí... Potser el record del que diu l’astrònom Del Solar i la constatació que els nens es fan adults ajudi a la comprensió, tot i que ara comprendre no és garantia de res.