De set en set
Estat d’opinió
La Intersindical-CSC va convocar inicialment una vaga general per al 7 de febrer, dia en què estava previst que comencés el judici per l’1-O. El sindicat Comissions Obreres va comunicar –a través del seu secretari general, Javier Pacheco– que es desmarcava d’aquesta vaga, adduint que es tractava d’una acció que “només interpel·la una part de la societat catalana”.
La vulneració de drets humans i la conculcació de drets d’una opció política democràtica com l’independentisme està essent reduïda a un mer estat d’opinió, com si els drets bàsics fossin (només) una qüestió de representativitat social. Per això durant aquests dies tot és un convuls i interessat estat d’opinió. I enmig d’aquest marasme, l’esquerra espanyola, as usual, alimenta aquesta confusió. Felipe González opina sobre els beneficis de la sanguinària dictadura de Pinochet. I al publireportatge promogut pel Ministerio de Exteriores, Iñaki Gabilondo i Isabel Coixet opinen que l’Espanya real és la dels encontres folklòrics, la de les sinergies de prosperitat i la dels paisatges fascinants, i no l’Espanya que té la seva capital moral a Altsasu, ni la dels abjectes encausaments per l’1-O, ni la que no permet la presència de Noam Chomsky i Paul Preston com a observadors internacionals del judici a l’1-O. Dissolt el concepte de recerca cautelosa de La Veritat i La Justícia, la gran coartada autoritària és la d’imposar que “tot és un estat d’opinió”, una “percepció subjectiva” prêt à porter. Aquesta és la pregunta capciosa: se sent interpel·lat, vostè, pels dits que estic enfonyant al bell mig dels ulls i la gola de la part independentista de la població?”. Aquesta és la resposta: contra l’independentisme, val tot. Tot: fins i tot que la conculcació de drets bàsics avui sigui legitimada a través de decretar un “estat d’opinió”.