Pantomima

L’itinerari d’un procés penal, passa, explicat simplificadament, per 3 fases: el sumari, l’anomenat període intermedi i el plenari. En fase sumarial el jutge instructor aplega un conjunt de dades que després seran objecte de debat i contradicció en el plenari o judici oral. Durant el franquisme, sobretot –però no només– pel que fa a judicis polítics en el sinistre TOP, el signe final de la sentència el marcava el sumari i, molt destacadament, els atestats policials o de la Guàrdia Civil, que, en la pràctica, esdevenien indiscutibles en la fase de judici oral.

Recordo l’admonició d’un magistrat a un advocat novell. Va dir-li, gairebé escandalitzat: “Veo que tiene usted la costumbre de discrepar del atestado policial. No puedo impedírselo, pero con ello no sólo pierde el tiempo usted, sinó que nos lo hace perder a todos.” En aquell temps, el judici oral sovint es convertia, doncs, en un ritual, en la festa de la paraula buida; en una litúrgia en homenatge als propis oficiants, destinada al lluïment de l’advocat de verb esmolat, que era el primer que sabia, lògicament, l’absoluta inutilitat dels seus jocs florals pel que fa al desenllaç del plet (no pel seu ego, que podia sortir de la vista prou inflat). La vana cerimònia, aquella teatralització, fou reconeguda, en un rampell de franquesa, per un altre magistrat en dir a un advocat ja més granat: “A mi el único que me merece respeto de cuantos intervenimos es el procesado; el resto ya sabemos lo que somos” (forma elegant d’invocar la condició de comediants necessaris per a la ritualització de la “justícia”).

Amb l’adveniment de la democràcia i la necessitat, per condemnar, de destruir la presumpció d’innocència que empara l’acusat, el judici oral s’erigí en la pedra angular de tot el procés, en detriment de la fase sumarial, de tal manera que totes les “proves” acumulades en fase instructora havien de ser adverades en el plenari, sota el principi de contradicció.

Què passaria si, reculant 40 anys, es tornés a hipervalorar el contingut sumarial, un contingut, en el cas del procés català, farcit d’irregularitats i vulneracions de drets fonamentals, segons s’al·lega? Doncs que el judici oral podria ser d’una polidesa exemplar, d’una exquisidesa admirable, però, al capdavall, un foc d’encenalls, una pantomima. Ara, en un context formalment democràtic, aquella reculada a pràctiques inquisitorials s’esdevé impensable. A menys, és clar, que s’imposi la raó d’estat, que és, per definició, l’oposada a la raó jurídica. En el cas esmentat, el TS haurà de triar entre l’una i l’altra. I, pel fins ara vist, molts creuen que la tria ja està feta.