El nom fa o no fa la cosa?

Diuen que el nom no fa la cosa i deu ser cert. Tanmateix, m’arriscaré a compartir amb vostès una mena de mitja broma sobre aquesta afirmació en relació al mot propi Poblet, molt vinculat al territori tarragoní, i a algun altre mot actualment de sentit greu.

Si treuen el cap a facebook i fan amistat amb el reusenc Jordi Rius Jové, s’adonaran que amb els seus tastets sobre la història del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet a la Conca de Barberà, ni tastets, així en diminutiu, s’adiu a la munió de coneixements que s’hi vehiculen i s’hi irradien a la xarxa com tampoc Poblet, que també es manifesta com a diminutiu, s’adiu, de cap de les maneres, al que el Monestir és i ha estat. Ben mirat, com sembla que va dir Gaziel, s’hauria de dir Poblàs.

Igualment passa amb el cognom d’un polític nostrat i que és notícia d’actualitat perquè ha anunciat que deixarà de ser alcalde i president de diputació, que de diminutiu sempre m’ha semblat que tampoc no en tenia res.

Però sigui com sigui, i ara els parlo en clau nacional, aquest febrer de mimoses florides d’un groc intens -ja veuen que els faig una transparent picada d’ullet que vol ser d’ullàs-, estem immersos en un judici al qual mai no s’hauria hagut d’arribar perquè la política, si està a l’alçada de les circumstàncies i del que s’ha d’esperar d’ella, vol política i, tard o d’hora, s’haurà de fer present de braçet amb el diàleg i la negociació perquè en democràcia, democràcia, no hi ha altre camí.

Ara per ara, però, essent prou evident el que ens toca de viure, està per veure si tot plegat s’acabarà amb una justícia, justícia o bé, pensant en allò de si el nom fa o no fa la cosa i adduint al seu símbol: les balances, tot s’avindrà a ser com les paraules que en refereixen les seves dues parts: balançó o platet, dos diminutius que no caldria tampoc que esdevinguessin balançàs o platàs sinó que amb plat i prou ja faríem. Per després seguir, és clar.