Res que sigui teu

Vaig començar amb una pedra, perquè me la va donar un amic, era arrodonida i llisa, i cabia sencera a la mà. Com que la tinc prop de la porta, em vaig acostumar a passar-hi el palmell cada cop que sortia de casa; una manyaga distreta, al principi, només pel gust de sentir-ne el tacte suau, una mica fred, i més intencionada, al cap de poc, com si esperés que em traspassés algun auguri bo, la seva paciència, la seva duresa, què sé jo. Si algun cop marxava amb pressa i me’n descuidava de tocar-la, m’assaltava un neguit tenebrós, com si m’hagués deixat oberta la clau del gas. És agradable pensar que estàs protegit per una pedra polida que, amb la sola fricció, es posa màgicament de part teva. Però això només va ser al principi. Un dia el nen va portar d’escola un atrapa-somnis fet amb una rodeta de cartró, de la qual penjaven una petxina, una punta de pinya de bosc i dues clofolles pintades, tot de cosetes així, fràgils i margeneres. El vam fixar al pom de l’habitació perquè els malsons s’hi enredessin i, si algun cop havia de passar la nit fora de casa, l’hi ficava a la bossa junt amb el pijama i el coixí de ratlles. Ara fa temps que ni se’n recorda, però jo encara el bufo quan anem al llit, per si de cas, per tots dos; la nostra oració d’abans d’anar a dormir. Després va venir la cadeneta d’aniversari, amb una alzina de plata que frego sempre que flaquejo o m’encallo, i allò tan beneit de la cremallera: si puja d’una tirada, tot anirà bé. L’únic poder que tenen les coses sobre el nostre destí és que hi creguem, que hi creguem com salvatges ballant frenèticament al voltant d’una foguera. Però a la sala d’operacions no podria encomanar-me a res. Tan bon punt vaig entrar al vestidor, em van ordenar que m’ho tragués tot, la roba, les sabates, la cadeneta, les ulleres, les dents postisses si hagués calgut. “No pots dur a sobre res que sigui teu”, em van advertir mentre em lliuraven la camisola, una ret per als cabells, unes calçasses de paper i dues bossetes per enfundar-hi els peus. “Res de teu”, van recalcar. Tot allò meu era material brut, contaminant i perillós. Havia tocat la pedra en sortir de casa, però al cap de dues hores sola en aquell racó, esperant que em cridessin, amb la via clavada i el meu vestit de paper, potser l’efecte s’havia esvaït. Per fi va venir a recollir-me un zelador que, sense dirigir-me la paraula, va emprendre amb la cadira de rodes una cursa boja pels passadissos de l’hospital fins a transvasar-me a una llitera que algú va recollir a l’altra banda d’una finestra, com si jo fos la safata del dinar. Només llavors, just abans d’entrar a operar, se’m va acostar una infermera i, en un to meravellós, em va donar el seu nom. Crec que vaig plorar, no ho recordo bé, però quan em vaig despertar de l’anestèsia encara el tenia ben agafat al puny.