Keep calm
Judici polític, defensa política
Continua l’ignominiós judici al Tibunal Suprem de Madrid, que és la culminació de la judicialització d’una qüestió política que encara resta per resoldre. Poca imparcialitat s’hi pot esperar, per més que s’entestin a blanquejar-ho els propagandistes del règim, si tenim en compte que els que nomenen els jutges i fiscals, directament o indirecta, són els que es neguen a seure a l’altra banda de la taula quan se’ls exigeix una solució democràtica. Els que acusen són els que ho bloquegen tot a les cambres parlamentàries. Els que ho bloquegen a les cambres parlamentàries són els que nomenen els àrbitres. Les estratègies de defensa dels presos polítics i de la resta d’encausats són diverses, totes comprensibles i respectables. D’una banda hi ha els que han considerat necessari fer una defensa tècnica, que entrés en les menudeses de les preguntes de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat. Aquesta via comporta baixar al fang dels detalls i resta nitidesa a la causa política, però ens regala moments d’autèntica absurditat amb preguntes inquisitorials sobre la pertinença a associacions, la compra d’urnes o la publicació d’opinions a les xarxes socials. Res d’això hauria de comentar-se en un jutjat en cap democràcia occidental. Per l’altre cantó, hi ha la defensa estrictament política d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, que no es dirigia a la concurrència de la sala, sinó que interpel·lava els ciutadans que ho estàvem seguint des de casa i la comunitat internacional: aquesta és una causa política, l’autodeterminació és un dret, fer un referèndum no és delicte i no pot ser-ho, som demòcrates i defensors de les llibertats i el projecte independentista és completament legítim. Entre les dues variants, n’hi ha hagut que han pres porcions de l’una i fragments de l’altra. L’una posa l’Estat davant del mirall de la seva mesquinesa, però l’altra eleva la causa de l’autodeterminació de Catalunya a la transcendència que li pertoca.