L’Església i el sexe

Darrerament s’ha esvalotat el galliner. Fins avui, periòdicament sortien casos concrets en què hi estava embolicat algun capellà o religiós, i rarament sortien casos de monges. De cop, com si haguessin obert la caixa dels trons, han començat a sortir casos i més casos, la major part d’ells de fets força antics. Puc certificar que n’hi ha hagut molts, molts. N’he conegut de concrets, com també n’he conegut de professors d’escola. I la solució, almenys pel que conec, sempre era la mateixa: es canviava el capellà, el religiós o el mestre de lloc, i aquí no ha passat res. Per sort, el nostre món és cada vegada més sensible i s’ha perdut la por. Durant anys i panys, les autoritats eren intocables. És trist, però era així. Déu ens en guard, de denunciar aquests fets execrables, començant pels mateixos pares. No diguis res, es deia quan algú tenia necessitat d’explicar algun fet que li havia passat. I fins i tot s’intentava dissimular-ho o justificar-ho.

Hem de reconèixer que el control estricte de la informació s’ha acabat. I no pas perquè els que manen ho desitgin. Fixeu-vos que encara avui són notícia controls legals de la llibertat d’expressió. Sobretot en règims totalitaris el primer que es controla és la llibertat d’informació. Només a tall d’exemple a casa nostra, veiem cada dia que un dels objectius dels partits totalitaris és la desaparició de TV3. Ho tenen ben assumit en els seus programes. I qui diu la televisió de Catalunya, hi podem posar fins i tot qualsevol ràdio o televisió local. Seria impossible fer un llibre sobre la totalitat de censura que ha viscut el món. No sé quants volums ocuparia una obra que ho estudiés seriosament. I fins i tot en règims democràtics, us heu fixat que els governs tenen una atenció especial al control dels mitjans? Tant li fa si parlem de diaris, revistes, ràdio, televisió i altres mitjans moderns que fa quatre dies no existien. Els que hi hem estat més ficats a dintre hem pogut observar canvis radicals, que s’han intentat dissimular. Jo mateix he treballat en mitjans que en una època eren oberts, demòcrates, plurals. I de cop han passat a mans de gent intransigent. I a vegades aquests canvis s’han fet per problemes econòmics. Un govern ha esquitxat diners a un mitjà a canvi de silencis.

Tornant al tema, en el fons ens trobem davant del problema del celibat. Si l’Església vol defensar els valors del celibat, em sembla bé. Però personalment crec que el celibat hauria de ser lliure. Per què un creient no pot dedicar la seva vida totalment a la seva fe, i al mateix temps poder viure un amor amb plenitud? De ben segur que l’Església no hauria d’afrontar situacions lamentables. Han sortit a la llum pública molts casos, però n’han aparegut una mínima part. Només cal seguir la història.