Flaires

Dels cinc sentits potser l’olfacte és el que funciona amb mecanismes més subtils. Proust deia que –amb el sabor– l’olfacte és una de les ànimes que donen vida a “l’edifici immens del record”. Potser per això les relacions entre flaire i literatura han estat tan fecundes. El novel·lista Vicenç Pagès es declara col·leccionista de citacions sobre olors i les va aplegar en un minúscul volum, Les olors en la literatura. S’hi troben perles com aquesta de Prudenci Bertrana a Josafat: “Fineta venia d’ensumar el jaç d’aquell mascle poderós; portava els narius plens de sentors d’home.” Als narius hi ha continguda molta informació. I això és el que ha explorat un finíssim professor de literatura, John Sutherland, en una recent biografia d’Orwell basada en les fílies i fòbies de l’autor de 1984. Un tractat de nasocriticisme que Sutherland ha escrit per compensar la pèrdua del seu propi olfacte que va patir fa tres anys (coses que fan els acadèmics anglesos). A El nas d’Orwell l’obsessió ensumadora de l’escriptor hi és reveladora i brillantment disseccionada. Com que Orwell era fill de pare anglès i mare d’origen francès, l’autor comença per establir les diferències culturals entre França i Anglaterra en qüestions de nas. Hi evoca el virtuosisme flatulent del gran Joan Pujol, el nostre i cèlebre Petòman del Moulin Rouge. L’home que feia embogir els francesos amb la seva interpretació, dia rere dia, de La Marsellesa per via anal, de pet en pet. Un no s’imagina aquest espectacle a la puritana Anglaterra. A l’illa hi ha al·lèrgia als perfums i les pudors: prefereixen mortificar-se amb profilàctics banys d’aigua freda que són autèntiques declaracions morals, símptomes de la repressió olfactiva general. Gràcies a la cultura francesa de la mare, però, Orwell va heretar les relacions prolífiques del nas amb l’entorn. Gràcies a aquesta circumstància, el nas d’Orwell actua com un intens mecanisme narratiu que perfuma (i empudega) la seva literatura.