Dret i ofec

Quin efecte li devia transmetre a Jordi Sànchez tenir damunt la taula, mentre declarava al Tribunal Suprem, el llibre de Joan-Carles Mèlich La prosa de la vida? Segur que va ser un estímul de pensament. Segur que el va inspirar en la seva ben travada defensa i argumentació. El filòsof Mèlich, que beu de la literatura per construir la seva mirada filosòfica, condensa en aquest segon volum dels seus fragments filosòfics (el primer és La lectura com a pregària) un seguit d’idees, d’aforismes, que conviden a la reflexió. Joan-Carles Mèlich ha elaborat una “filosofia antropològica de la finitud”. El cos, el símbol, l’alteritat, la memòria, el desig en són algunes de les expressions que ha estudiat. D’entre les reflexions de La prosa de la vida n’hi ha que pivoten sobre legitimitats, legalitats i democràcia. I just l’endemà que “declarés” el rei (com irònicament i encertada piulava Manuel Cuyàs), en Mèlich, Sànchez hi va trobar una rèplica. Quan el rei recollia el premi del Congrés Mundial de Juristes, va declarar que no hi pot haver democràcia més enllà de la llei. I Jordi Sànchez ho va capgirar davant del tribunal dient que no hi pot haver cap llei que ofegui la democràcia. 

Entre les aproximacions de Mèlich hi llegim que “perquè hi hagi democràcia cal acceptar que cap justícia positiva, dret, o llei seran suficientment justos”. Mèlich agafa el debat d’Antígona i Creont, escrit per Sòfocles, sobre el pes de la llei divina o terrenal, i la prohibició d’enterrar el cos de Polinices. La injustícia, diu Mèlich, potser és considerar que el dret és definitiu, un final de trajecte. És possible que aquestes idees i reflexions hagin animat Jordi Sànchez. I que la presència física del llibre, de la paraula escrita, li donés la força de Sòfocles mentre declarava. Encara Mèlich: “No sabem què és la legitimitat, però sí que sabem què no és. No és la legalitat.” També les jutjaran, aquestes idees?