Un judici inèdit i sorprenent

Ho confesso: amb l’excepció d’algunes pel·lícules amb tema de judici, interpretades per grans actors, els quals feien moure els culs dels espectadors al seient, o bé el judici de Nuremberg per televisió, dels nazis assassins de jueus, el qual va batre rècords d’espectadors arreu, no he assistit en tota la meva moguda vida a cap judici. No puc dir de cap manera que m’he divertit amb aquest. No ha estat diversió, sinó interès especial per les persones protagonistes i pel temor del que pugui passar, incògnita total, i pel pagament d’accions delictives inexistents, inventades i recreades per juristes, polítics a la reserva i, és clar, polítics i governants actuals, molt més imaginatius per perjudicar Catalunya i la seva gent, que per aprofitar les febleses de molts països europeus i trobar oportunitats de tota mena, comercials, industrials, participatives i, encara més, per les quals els catalans deleren.

En aquest moment, vistes les accions inventades de tots colors i a tots nivells, els espanyols llegits o no llegits ho accepten i prou, i els cultes, ni que en dubtin, miren cap a un altre costat i encaixen més que menys situacions inexistents: vivim a Catalunya una situació en extrem preocupant. El judici és un retrat de la situació anòmala, injusta, insultant, en què els acusadors fa la impressió que veuen que han perdut el protagonisme i les seves cares retraten una situació preocupant. En canvi, els catalans acusats, que han après el seu rol per proximitat i contagi, van digerint lentament i ens estan donant una imatge d’unitat de pensament i de llibertat d’acció, cosa que fa els catalans protagonistes de quelcom prou important i decisori. Orgullosament importants, fa la impressió que bona part d’ells han perdut la por de fer immersions en aquest joc més brut que net de les falses afirmacions, testimonis dubtosos, declaracions fetes o no, guarnint entre tots aquesta escudella que ja abans de cuita fa mala olor. És una llàstima embrutar la independència forjada fa segles, a la qual encara queden forces per aspirar i, con permiso, convèncer els peninsulars que junts acabarem els malentesos que hi ha entre patriotes catalans i espanyols.

No vull acabar l’escrit sense unes paraules dirigides als líders del moviment català independentista immersos en aquest judici que no hauria d’haver tingut lloc. Junqueras, desafiant, a peu dret, sense apunts, ha fet una demostració de coneixement del greuge.

Ni un moment ha dubtat i hi afegia el que interessava. El tribunal el mirava amb interès. En canvi, Joaquim Forn, professional, els ha tingut a ratlla dient tot el que volia dir. Turull, Rull, Romeva, Sànchez i la resta han deixat palès que a la cel·la es poden estudiar a fons els problemes. Als espanyols que hagin seguit el judici els haurà impactat l’actitud segura, enèrgica, valenta i autèntica dels empresonats que lluiten per molt més que la llibertat. Ho fan per la independència, filla de la llibertat, i per engendrar i parir una república.