Tribuna
Revolucions: ja no n’hi ha?
Qui no ha estat mai una mica revolucionari? Tots hem fet potser un gir en els estudis, o en el cercle preferit d’amistats, o al lloc on residim, o en la distribució de llibres i altres andròmines a la pròpia habitació. Tothom ha cercat de fer canvis subjectivament radicals. Alguns, en dur-los a l’objectivitat, s’han adonat que no era només un somni sinó un canvi real de debò. “La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou...”, cantava en Llach (1972), i concloïa: “Visca la revolució.” Pot fer-se dramàtic.
Si anem a la teoria, ens podem qüestionar: tota revolució ha de ser violenta? Són “dolentes” o bé són “imprescindibles” per al progrés? De totes se n’ha dit. Coincidirem en el fet que es tracta de transformacions sobtades, profundes, d’una estructura o un ordre fixats, i no només de fenòmens com ara “evolució, transició i crisi”. Són “novetats”, molt més que simples “revoltes” (d’aquestes en tenim cada dia, arreu). I la violència?: depèn més de les “circumstàncies” que no pas del “concepte” (desemmascarem els novel·listes de l’1-O). Sí, cal remarcar un detall: les revolucions són conseqüència de processos col·lectius, no invents estrafolaris de genis aïllats. Alguns –o molts– veuen imprescindible canviar un statu quo injust i insuportable, i se la juguen: posen fil a l’agulla per bastir quelcom nou.
M’atrau “la Revolució Gloriosa” (1688, Anglaterra), l’aixecament de les classes altes contra els intents absolutistes de Jaume II. Calia limitar el poder del rei i allunyar el catolicisme –còctel politicoreligiós perfecte– i es va resoldre amb un radical canvi de dinastia. He rellegit l’extens 1688. The first modern revolution (Yale, 2009), de l’Steve Pincus, i em colpeix la tesi: no només “defensaven” el seu peculiar estil de vida parlamentari, sinó que “van crear” un nou tipus d’estat modern, 100 anys abans que a França. Va ser més que una revolta, va ser radical. Com tantes altres: la científica del XVII, la de 1789 o les liberals del XIX, contra l’esclavitud, la industrial, la russa, la dels drets humans, la descolonització, l’hongaresa del 56, la del maig del 68, la digital, la Primavera Àrab del Magrib, la tecnològica o l’ecològica, etc. No existim immòbils, conservadors, momificats. Força nois i noies de primer de batxillerat de quatre instituts gironins tenen sort: reflexionen enguany sobre l’Europa de les revolucions (filoara.cat/de19). Ja hi treballen: serà la 10a edició d’aquesta jornada anual, celebrada al voltant d’una festa, la de la Unió Europea (9 de maig). A veure què en treuen: on neix el mal de la “revolució”? Tot s’hi val? Com s’aturen? Ara, quan tants pobles volem anar a millor, se’ns aixequen els pitjors monstres del passat: potser així entendrem com la involució mata l’esperit humanista i democràtic. A La decadència de les revolucions (CCCB, 2018) es denuncia que han com narcotitzat el “dimoni revolucionari”, suavitzant-lo en el dir (per la censura i la por) i reduint-ne el prestigi a simple reclam publicitari o marxandatge del Che. Tot plegat: un frau. Què en pensen: trobarem algun fil vital bo i necessari en les revolucions humanes? O seran només “subproductes” per a llibres d’història i jocs en 3D?