Trobada amb Rafel Nadal

En Rafel Nadal treu novel·la, i com cada vegada que ho fa convenç l’editorial perquè reuneixi uns amics a dinar per celebrar-ho. Bona ocasió per retrobar Nadal. Quan ell era periodista el veia a cada moment. Els novel·listes s’enclaustren un any, un any i mig, emmudeixen i es fan invisibles. Aquest cop la cita és en un reservat del restaurant de Fermí Puig del carrer Balmes. Molts dels que anem arribant acabem d’escoltar la declaració de Jordi Cuixart al judici del Suprem i ens trobem en plena levitació. Som l’arquitecte Juli Capella, amb un peu a Nova York; el pintor Joan Pere Viladecans, content d’haver localitzat a l’ajuntament de Madrid un quadre del qual havia perdut la pista; la novel·lista Sílvia Soler, que també acaba de servir novetat; la traductora i periodista literària Valèria Gaillard amb una oportuna traducció del J’accuse de Zola a punt; la també periodista cultural que els dilluns em relleva en aquest espai Eva Vàzquez; Llucia Ramis, una altra del mateix ram, cronista d’actes com aquest a La Vanguardia; el cantant i també escriptor Gerard Quintana; l’editora Glòria Gasch, i Antoni Bassas, el més impressionat per Jordi Cuixart. Encara no he dit el títol de la novel·la de Nadal: El fill de l’italià. És normal que me n’hagi distret. En aquests dinars Nadal no es limita a parlar del seu llibre sinó que reparteix joc i fa que siguin una expressió d’amics que es troben. El fill de l’italià explica la història dels mil soldats italians que es van refugiar a Caldes de Malavella durant uns mesos de la Segona Guerra Mundial. Les conseqüències per al poble van ser diverses, i el títol n’expressa una. Tot va venir d’un home de Caldes que va explicar a Nadal la concentració militar. Nadal, que l’ha investigada, sempre serà un periodista. Després afegirà fantasies, però el periodista es manté.

Miro el reservat on ens trobem. Darrere meu hi ha una mena de moble de fusta, tronat i despintat, que prenc per un frontal d’altar romànic. És un fragment de la barana que protegia la tribuna de l’antic camp del Barça de les Corts. Sobre seu hi ha una foto gegantina on es veuen el president del club, Josep Suñol, i el de la Generalitat Lluís Companys, recolzats a la barana. Suñol va ser afusellat en una cuneta durant la guerra. El destí de Companys el sap tothom. Els nostres presidents estan tocats pel drama. Totes les parets estan monogràficament dedicades al Barça: jugadors, entrenadors, samarretes, cartells... Hi ha un reclinatori d’església entre el mobiliari. L’endemà jugava el Barça contra el Madrid, però el pudor ens va fer abstenir d’usar-lo. Gràcies, Rafel Nadal, per aquests moments. Abans, abans de la crisi i de tot, eren habituals entre els escriptors. Perquè hi ha crisi i hi ha tot el que hi ha es fan més necessaris.